Què salvem, la societat o l'aparell de l'Estat?

Estem immersos en una crisi sanitària sense precedents que ha deixat al descobert les mancances d’un estat del benestar afeblit de resultes de la gestió de la darrera crisi financera del 2008. I ja estem afrontant els efectes d’una nova crisi econòmica i social, que es preveu més profunda que l’anterior.

Tot i ser generada pel món financer, qui ha suportat el gruix de la darrera crisi han estat les classes treballadores i populars. Iniciatives com les dues contrareformes laborals, que han fomentat la precarietat, les retallades en els serveis socials essencials, la progressiva privatització dels serveis públics o assumir el deute privat generat pel món financer són una mostra de les polítiques reaccionàries d’aquests anys. Tot plegat, ha deixat un escenari creixent de desigualtats. Avui hi ha 2,3 milions de persones en la misèria i uns 12 milions en risc de pobresa, molts dels quals treballadors. Gent que, tot i tenir feina, és pobra. La precarietat existeix: un 30% de pobresa infantil, un atur que mai ha baixat dels dos dígits, una temporalitat del 26% i un atur juvenil rècord a tot Europa. Un paradigma que no permet que les famílies puguin, ni tan sols, afrontar un imprevist de 700 euros.

La pregunta que ens fem avui és: es gestionarà de la mateixa manera aquesta nova crisi?

Malauradament, la gesticulació en política és molt important i, ara per ara, en la balança, alguns gests estan tapant els altres. D’una banda, durant aquesta crisi sanitària, i malgrat que els resultats estan essent decebedors, s’han articulat tot un seguit de mesures de contenció per protegir els sectors econòmics i socials més vulnerables, com ara els ERTO o l’ingrés mínim vital, per posar alguns exemples. Però també la política de pactes i d’acords de l’Executiu amb les altres forces del Congrés permet adonar-se cap a on poden derivar-se les properes polítiques del govern de Sánchez. Per nosaltres és molt preocupant l’apropament del PSOE a les propostes neoliberals de Ciutadans.

Els hem repetit per activa i per passiva que pactar amb Arrimadas ens expulsa a nosaltres de la negociació, aigua i oli. Alguns s’entesten a fer passar bou per bèstia grossa i pregonen als quatre vents que un pressupost no té ideologia, doncs bé, tots sabem que això és fals i només es diu quan els convé, com qui s’autoetiqueta neutral en allò del “ni de dretes ni d’esquerres”.

Però el que ens sorprèn més és el paper que juga el seu soci de govern i el silenci eixordador en les seves files. Podemos ha de ser clar, ha d’escollir entre complir amb la seva gent o diluir-se definitivament confonent-se en allò mateix que ells van convertir en leitmotiv de campanya i que no és res més que la casta de l’Íbex-35.

Només la concurrència d’Esquerra pot esdevenir la prova del cotó a l’hora de tirar endavant lleis importants, tal com ho som en les polítiques de la memòria històrica, amb la lluita antirepressiva o l’independentisme. Tothom sap que uns pressupostos acordats amb Esquerra serien sí o sí d’esquerres, mentre que si no hi ha la nostra rúbrica ningú podrà afirmar-ho amb certesa. O amb la dreta neoliberal o amb nosaltres, no hi ha un camí del mig en això. Per ells faran.

A qui salvem, la societat o l’aparell de l’Estat?

És l’hora de la veritat i tenen la pilota a la seva teulada. Nosaltres només els hem donat l’oportunitat, potser definitiva, per tornar-nos a decebre.

No obstant això, la nostra aposta era clara, una aposta pel diàleg, una manera civilitzada de solucionar un conflicte polític, un conflicte enquistat per l’extrema judicialització, la repressió i la persecució de les idees. Un conflicte que fou el mateix aparell estatal qui el tragué fora dels confins de la política per passar-lo als llims de la democràcia i llençar-lo a mans d’un sistema judicial que mai s’ha reformat i que no escullen els ciutadans.

Sánchez

han de complir el pacte d’investidura abans de demanar-nos nous compromisos, i aquesta vegada han de concretar: la Mesa de Diàleg ha d’apartar la repressió i aportar solucions i propostes concretes, no només una fotografia.

Tenim molt clar per a qui hem de treballar i que un creixement de les desigualtats va sempre acompanyat de la vulneració de drets i llibertats i, per tant, d’un deteriorament de la qualitat democràtica. També tenim molt clar, que sense justícia social no hi haurà independència, i que, segons com vagin les coses, sense independència no hi podrà haver justícia social a casa nostra.