Els éssers estimats

El títol de l’article és el d’una exitosa, sarcàstica novel·la curta d’Evelyn Waugh, escrita després de visitar a Califòrnia dues instal·lacions d’estètica, maquillatge i arranjament de cadàvers –una de gossos, una altra de persones. Aquest meu escrit no té res de sarcàstic, parlo ben seriosament, perquè el sentiment de fidelitat als que ens van acompanyar és noble.

Els éssers estimats ho seran sempre per part dels seus immediats parents, fills, pares, germans, amics íntims, o sigui, aquells que els han conegut i tractat. Els parents llunyans els oblidaran progressivament i, després d’una altra generació, no seran esmentats més que en alguna anècdota. Em refereixo, és prou visible, als morts, que ens van precedir en el trànsit que tots hem de fer.

En les més diverses cultures el difunt mereix respecte; el comiat pot ser variat: llarga vetlla, com a Mèxic, processó a fèretre descobert, com passa en les confessions islàmiques, pira encesa tradicional hindú, cadàver exposat dalt d’un túmul a la intempèrie en tribus pell-roges, enterrament en caixa o embolcall de roba, instal·lació en nínxols, urna de cendres...

A banda el natural respecte, em crea un incontenible interrogant, tirant a refús, la persistència del culte extern, exhibit, als morts, la festa de difunts, que és la concurrència als cementiris, tothom el mateix dia (per cert, hauria de ser no l’u de novembre sinó el dos): el lloc de repòs ben escombrat i desherbat sobreïx de rams i corones, sovint en competència volumètrica entre grups de parents, com si el diner exhibit canviés res; muntanyes vegetals que pocs dies més tard ja fan prou mala cara... Què hi queda dins el nínxol venerat? Jo vaig heretar cinc nínxols que contenen restes d’entre 1879 i 1956, parents molt propers, besavi, padrí, pare i altres. He deixat de visitar-los, són lluny d’on visc. No cal que hi vagi, són prop del meu cor. La meva mare és a Sant Andreu, a Barcelona, fa més de vuitanta anys. Hi és? És dintre meu, la mare. I la germana? El darrer record que en tinc és al Tanatori de les Corts.

Em domina la impressió que les visites als cementiris minvaran; les generacions noves, després del primer acompanyament, deixaran en pau els ossos i servaran el record vivent de les persones. Els camps sants futurs seran espais oberts, parcs amables on s’anirà a acompanyar l’ésser difunt; s’hi enterraran només urnes o simplement hi aniran cendres. També, com a parcs, seran lloc de passeig amable. La incineració ha augmentat, és una operació molt neta que esquiva el procés d’horrible degradació que omple, sense cap fruit de salut, els nínxols. I els qui vulguin ser ensotats de cos sencer en terra, que seran cada cop menys, que se’ls respecti. Potser la darrera, previsible forma del camp sant sigui una paret amb la inscripció en requadres dels noms i dates dels difunts.

Trobo prou bona i ben meditada la frase de Jorge Manrique, dictada des de la pietat medieval, però vàlida avui: “La persona té tres vides: la primera és la vida terrenal, de la naixença a la mort; la segona és la vida de la Glòria, davant el rostre de Déu; la tercera és la vida de la fama, el bon record que hagi deixat, entre els qui el conegueren, del seu pas per la terra.”

La primera vida és inesquivable, la segona depèn de l’acceptació d’un credo. La tercera, la vida de la fama, és sòlida, i no entén de mort, sinó de fecunda permanència en la memòria. Així sigui per a vosaltres, lectors.