¿De cada dia?

Un dia d’aquest últim juliol em vaig llevar pensant que m’agradaria molt col·laborar amb un article periòdic a Segre. Sense circumloquis, l’hi vaig suggerir al director, l’amic Juan Cal. Com se sol dir, el no ja el tenia. En Juan em va fer una proposta més engrescadora que no m’esperava –un article setmanal–, cosa a la qual vaig respondre immediatament que sí. Em va posar en contacte amb la competent Maria Terré, avui també amiga meva, que em va demanar, primer de tot, un títol per a la secció. Deixa-m’hi rumiar una estona, vaig respondre jo. Com que els meus articles acostumen a tractar de coses quotidianes –i, si de cas, sempre aprofiten l’avinentesa per fer alguna recomanació literària–, vaig decidir que la batejaria com a “Dies de cada dia”. Escric aquest paper el dijous 29 d’octubre. He sortit de l’institut a quarts de tres de la tarda amb una sensació estranya, que m’ha recordat aquella altra, inèdita, del divendres 13 de març –últim dia presencial dels curs passat–, en què ens van informar que ens confinaven. Jo havia demanat festa per al dilluns 16 de març, perquè volia acompanyar el meu fill al Duran i Reynals, on aquell dia havia de començar el tractament de radioteràpia per la malaltia que patia (i de la qual, afortunadament, ja està curat). Al final, la contingència del confinament em va permetre acompanyar-l’hi cada dia, de bon matí, durant tres setmanes. Per altra banda, la meva filla, que estudia a París, va anunciar que tornava perquè no es volia quedar atrapada al país de Modiano. Van ser dies revolts, inèdits. Doncs bé, ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, tinc una sensació semblant. Fins que no he posat a l’aparell el Rèquiem de Mozart, que aquests dies escolto obsessivament (Berliner Philharmoniker, amb direcció de Herbert von Karajan, 1976), el silenci era corprenedor. Això és una de les conseqüències, potser la més beatífica, d’aquesta època: hi ha moments en què l’ambient baladrer de la vida, la vana xerrameca de la gent, la contaminació acústica de tota mena, semblen una cosa morta, superada. I penso: ¿dies de cada dia? Quina ironia, haver titulat així la secció! ¿S’ha acabat el de cada dia tal com el coneixíem?