La cultura com a font de riquesaen els entorns rurals

Els que vivim als petits nuclis rurals del Pirineu tenim prou clar que l’accés a la cultura no és universal. Si més no, a nosaltres no ens arriba gairebé per enlloc. I estranya, certament, perquè quan tombes una mica pel món observes com en entorns similars de països veïns es troba molta vida mercès a la cultura, precisament.

Al sud d’Àustria, per exemple, on la baixa densitat de població és característica, a l’estiu podem trobar tota una gernació de festivals musicals d’allò més variats. Normalment de caràcter temàtic, sovint lligats a cursos i concursos complementaris, i de durades entre tres i quinze dies, aquests petits formats fan les delícies dels visitants, tant dels ocasionals com d’aquells que s’hi han desplaçat expressament. Cal dir que aquests esdeveniments no són mai massificats, i això és perquè estan curosament confegits i organitzats per experts gestors culturals que tenen claríssima la prioritat de mantenir l’equilibri entre la satisfacció dels visitants i el respecte al paisatge i al paisanatge.

La sensació és que tothom hi guanya, ja que la relació entre visitants i visitats desemboca sistemàticament en un bé comú. Així, el visitant obté una oferta de qualitat que li convé, n’accepta unes condicions prèvies de participació i estada i marxa satisfet amb allò que cercava. Al mateix temps, el que obté el visitat és, òbviament, vida, ja sigui des del punt de vista cultural, directe, ja que l’esdeveniment és a casa i, per tant, queda manifestament a l’abast, o des de l’econòmic, ja que els visitants frueixen de l’hospitalitat, la gastronomia, i altres opcions que ofereix l’indret (esports, petit comerç, artesania local, etc.). Però potser el millor benefici sigui el de la vida mateixa, ja que, gràcies a l’activitat cultural, roman la perspectiva de futur, i així es mantenen la població i els serveis vitals (comunicacions, metge, escola, etc.).

Encara cal destacar un altre aspecte molt característic de tot aquest bullici cultural al sud d’Àustria, i és l’aprofitament que, de manera habitual, es fa del preexistent: esglésies, capelles i monestirs, castells, ruïnes i edificis institucionals de tota mena, els mateixos carrers i places públiques o, fins i tot, emplaçaments tan poc convencionals com camps i boscos propers configuren marcs exquisits que doten d’un segell propi i original qualsevol esdeveniment que s’hi celebra. Tot aquest aprofitament intel·ligent propicia, a la vegada, la capacitat de treballar amb pressupostos baixos sense perdre un bri de qualitat, i això, en cercle virtuós, posa encara més a l’abast la Cultura per a tothom, la democratitza veritablement i la fa esdevenir un agent de cohesió social de primer ordre.

La cultura, a més, té un efecte desestacionalitzador i és molt dúctil. Com aquests festivals de música, també se’n fan de dansa, de curtmetratges, de teatre, i també mostres de fotografia, de pintura i escultura, o els Land Art –valor actual a l’alça–, que són un exemple magnífic de comunió entre l’home i la natura per mitjà de l’Art i en el més absolut respecte a l’entorn.

I jo em pregunto ¿per què no hauria de ser la Cultura una via neta, respectuosa i sostenible per impulsar el Pirineu, part ineludible ja del drama de la Catalunya buida, de la mateixa manera que ho és en altres entorns rurals d’Europa i del món, sobretot si ja se n’han demostrat ostensiblement tant la viabilitat com l’excel·lència?