A manera de disculpa

La autora Dolors Miquel organizó en Lleida el 16 de noviembre de 2019, hoy hace un año, una ‘Okupació Poètica’ que movilizó a más de sesenta lectores que se grabaron recitando un poema suyo. El vídeo que debía surgir de aquella jornada creativa no llegó a editarse.

Ha passat ja un any des de l’Okupació Poètica de Lleida que va reunir molts lleidatans i també gent vinguda d’arreu de Catalunya (Vic, Solsona, Barcelona, Girona, la Bisbal del Penedès, Sant Pol de Mar, Figueres, Deltebre, Tarragona, Alella...) en una mena de performance geogràfica, poètica i lleidatana, que tenia com a centre impulsor la publicació d’un llibre nou meu, Ictiosaure, i a partir de la qual em proposava fer un vídeo. Com deia, d’això aviat farà un any i sé que molts s’han preguntat o es van preguntar o es preguntaran on és el vídeo artístic que era un dels motius que van impulsar una performance de 64 persones, a les quals cal afegir les persones que les acompanyaven per gravar-les en els diferents punts de la ciutat i dels afores, mentre recitaven el mateix poema a la mateixa hora, persones a les quals agraeixo de tot cor la bona disposició i l’alegria amb què ho van executar. És per això i per agraïment a tots ells, que vull narrar la història de què va passar i com i per què no hi cap vídeo.

Des d’aquell dia fins avui el món ha girat molt i ha fet canviar les nostres vides i els nostres hàbits. Vivim uns temps terribles, on coses que tenien molta importància la perden i d’altres que ni es valoraven prenen el primer lloc. Enmig d’aquest totum revolutum, l’aparició d’aquest vídeo la veig com una nimietat sense importància. Però malgrat aquesta evidència no vull deixar d’explicar els esdeveniments que van fer que tot aquest esforç que vàrem realitzar junts s’hagi perdut i no es pugui recuperar de cap de les maneres. És cert, tanmateix, que un dels objectius era la recitació conjunta a la mateixa hora en diferents punts de la ciutat, talment fóssim aquell soroll que ve de l’univers, que no se sent però que hi és omplint-ho tot, aquell dir a la ciutat les paraules que ella ens dóna, dir-les com les mormolaríem a una mare, o a un fill, o a un animal estimat; tornar aquella poesia que la ciutat i la terra ens ofereix, que la vida ens ofereix, donar en un acte de generositat sense esperar cap altra cosa. Perquè aquest objectiu primordial es va acomplir. Sense cap dubte. I allí hi serem sempre amb totes les coses que van passar, passen i passaran, siguin recordades o no.

El cas, la desgràcia diríem, va venir amb la persona, una dona, que s’havia d’ocupar de recollir tot el material i després fer-ne el vídeo artístic. Aquesta dona, d’una trentena i escaig, em va trucar, insistint molt i molt que “ ella ho faria”, que “per favor li ho deixés fer”, que “sisplau hi confiés”, “bla-bli” i “bla-blà”. Fins i tot em va enviar un parell de vídeos que “suposadament” havia muntat. Venia d’un dels grups on s’anava afegint la gent que tenia ganes de participar en l’Okupació. L’amic-poeta que havia obert aquest grup em va dir que la deixés fer que es veia maca. Però sí. Les aparences enganyen. De fet si no enganyessin, seria difícil que fóssim enganyats. La dona en qüestió a partir d’aquell moment i fins al 17 de novembre del 2019, dia de l’esdeveniment, es va fer imprescindible. Em trucava, la trucava, ens trucàvem, em parlava, ens parlàvem. M’explicava com es faria, que estava molt contenta de fer-ho. El dia de les gravacions corria per allí amb la càmera com si fos una professional, amunt i avall deixant-se veure, fent-se veure, talment qui dirigeix una pel·lícula important.

És clar que la pel·lícula era la que es muntava, com vaig anar comprovant amb el pas dels mesos. El mateix 17 de novembre, en acabar l’acte, tots els participants van enviar al WhatsApp d’aquesta dona el material gravat. I així la Tal va rebre i descarregar les 64 gravacions, a més de les gravacions dels actes que es feren al bar de la Seu, que era el punt de trobada final de tots els recitadors, i on els músics havien cantat i tocat instruments, alguns meravellosos de tan rars. Per desgràcia, un parell de dies després, vaig caure malalta. Malgrat això, vaig continuar-hi en contacte, si bé ara ella ja no contestava gairebé mai al telèfon i tot eren excuses de feines que havia de fer abans que el meu vídeo, feines que –he de dir– aparegueren màgicament a la conversa i de les quals mai me n’havia dit ni mitja paraula. Malgrat les incongruències del seu relat i les contradiccions en què anava caient, no em vaig neguitejar més del convenient, però així i tot vaig trucar l’amic que n’era el punt de referència, el qual tampoc hi va poder parlar i finalment admeté que no la coneixia, que venia de part d’algú altre, que tampoc la coneixia gaire. Davant de la realitat ja incontestable que la tal Mia (es deia Mia) ni em despenjava el telèfon, ni em contestava els whatsapps, ni res de res, em vaig preocupar i molt. I més perquè jo continuava malalta i tot allò feia que la meva recuperació s’estanqués i no avancés. De manera que, uns dos mesos més tard, sense haver aconseguit altra cosa que nervis i angúnia, vaig passar la feina de perseguir-la i anar-li al darrere a la Carme Casanovas, que havia participat en la recerca de persones per a l’acte, i que s’hi va prestar per amor a mi. També vaig dir al meu amic poeta, el lleidatà Jordi Prenafeta, que intentés anar a un local on la Tal passava hores per parlar-hi directament, cosa que no donà cap resultat perquè abans que hi arribés, el local ja havia tancat les portes in aeternum. Carme Casanovas va començar a fer un seguiment del cas, talment un llebrer rere una llebre, amb la intenció de recuperar tot el material. Primer amigablement i amb simpatia. Però la Tal actuava amb ella si fa no fa com amb mi, i la feia parar mig boja. Tot eren evasives. Això quan agafava el telèfon que no l’hi agafava gairebé mai. I quan finalment aconseguia –de la Tal– la promesa que li passaria el material, mai s’arribava a fixar un dia i un lloc, de manera que mai apareixien ni el material ni ella. En aquest punt la va tenir gairebé 3 mesos fins –si fa no fa– l’inici de la Pandèmia, quan ja li va dir, abans de desaparèixer del tot i de no contestar mai més a res, que el material s’havia perdut perquè s’havia fet malbé i era del tot irrecuperable. La meva amiga va insistir molt perquè li passés el pendrive amb les gravacions, ja que coneixia gent que potser podria esmenar-ho, però la Tal, no s’hi va avenir i va passar de tot. I tant li va fer que la meva amiga conegués gent que potser ho podria recuperar. La meva amiga va acabar crieent que la Tal no devia tenir ni el material. Que se la rifava per no admetre-ho. Mai ho sabrem. El que sí q sabem és que la feina meva, i la de tanta gent, se’n va anar a can Pistraus, perquè aquesta “no-sé-ni-com-dir-ne “ se’n va riure de mi i de tothom. I perquè jo vaig ser potser massa fava de fiar-me d’algú que ni coneixia, que aquesta ingenuïtat m’és perversa de vegades com un verí fotut. Aíxí que, ciutat de Lleida, i a tots vosaltres que ho vau fer possible, us demano que em disculpeu la poca vista que vaig tenir. I us torno a agrair aquell dia preciós, que vam crear entre tots. A l’enllaç al My maps es veuen tots els moviments del dia. De tots els que havien d’acudir-hi, només van faltar el poeta Víctor Verdú, que va tenir un petit accident a la carretera, el poeta, editor i guionista Pau Gener Galín, que, venint del Montnegre, a l’estació de Sants es va topar amb un tall de vies independentista i s’hi va quedar. Ah!, i la recitadora dels Camps Elisis que es va adormir i no se’n va recordar mai més.

Salut per a tots.