Les llistes blanques

Va telefonar-me una veu educada, de noia, que em preguntava si jo era jo. Després va explicar que trucava des de la Plataforma per la Llengua. Immediatament vaig oferir-me per si els podia ser útil. Sincerament, ho faig sempre, quan es tracta de la meva llengua. La noia, però, no va considerar res altre que informar-me de la Plataforma, com era el seu funcionament, la necessitat que tenim de protegir la llengua, de defensar-la en tot moment, de promoure-la perquè està en perill de retrocés inevitable, segons els darrers estudis internacionals... Em vaig témer que estava en presència d’una situació tota estranya. La vaig interrompre:

–Perdoni, senyora, vostè m’ha telefonat perquè té una llista especial o ho fa des d’una llista general, pública?

–Li telefono no pas des d’una llista especial, truco des del que en diem llista blanca.

–O sigui, la guia telefònica? Després d’una persona una altra?

–Més o menys.

–Doncs, escolti, escolti bé, i parli després amb els responsables de la Plataforma: un servidor fa noranta anys que defenso la llengua, que escric en català, que he estat repetidament premiat...

Volia enumerar algun dels meus premis i distincions, però em vaig contenir i en canvi la vaig convidar a consultar qualsevol de les webs on surto. La noia es devia demanar què passava.

–Això de les llistes blanques té els seus perills, veu? –li deia jo–. Abans de telefonar a cegues en un camp com és el patriòtic, és aconsellable descartar quines són aquelles persones a les quals ja no cal trucar. Com deu haver comprès, un servidor ja sé què és la Plataforma i la bona feina que fa. No perdin el temps amb els que han esmerçat anys i anys en defensa de la llengua des de molt abans que naixés la Plataforma. Li sembla que ho deixem aquí?

La senyoreta, després de tot, demostrà que no havia entès res, o que jo no m’havia sabut explicar, perquè va dir, en un darrer esforç comercial:

–I no se’n faria soci?

Les trucades potser s’haurien de plantejar d’una altra manera. Per exemple demanant si estem disposats a escoltar què i com és l’article que es pretén vendre. Això els qui telefonen ja ho saben, però s’estimen més valdre’s del factor sorpresa, o aprofitar la indefensió inicial de qui respon. Amb total serietat, protestem per la freqüència i insistència que rebem trucades telefòniques merament comercials, de cada mil vegades una vehiculada en català, totes les altres en llengua iberoamericana. Protestem també per l’hora inadequada en què es produeixen, que és la del dinar o de la migdiada. A la tercera paraula ja pengem. Però ens quedem molt molestos.

I de les visites inesperades, què? Recordo que fa anys un parell de senyors ben vestits i peixats em van visitar en nom d’Enciclopèdia Catalana. Atès que jo era autor col·laborador i redactor de l’Enciclopèdia, els vaig deixar que s’expliquessin. Però eren “comercials” i venien a oferir-me productes editorials de la casa. Els vaig aclarir que jo rebia gratuïtament, en tant que escriptor, molts llibres dels editats per EC i que no necessitava comprar res. Els vaig demanar finalment si havien sentit mai el meu nom. Ni això.

Estava a punt de formular interiorment “que fort!”. Després vaig considerar que no tenia cap dret a considerar-me especial, i menys als seus ulls. Les llistes blanques continuaran existint quan de mi i de tu, lector, no en quedi un bri de memòria.