DIES DE CADA DIA
La clau de la ficció
Fa dos estius, o potser en fa quatre, vaig anar a Cabra del Camp a ca l’amic Joan Rendé, conspicu escriptor. En Joan és un home que ha fet de periodista –els més vells deuen recordar el Doctor Scòpius–, de professor d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès i de pagès –en concret, de vinyater, a la seva Conca familiar–. Durant molts anys, en les hores de lleure, també es va dedicar a la doma de cavalls. Ara està jubilat, i practica més aviat la doma del llenguatge i de l’estil. A mi em sembla, i no ho dic perquè sigui amic meu, un escriptor de barretada. I en l’ús d’aquesta expressió us asseguro que no hi té res a veure el fet que ell mateix sigui un dels darrers homes de Barcelona que encara porta barret.
Doncs bé, fa un any o potser tres vam dinar plegats, com solem fer sobretot a l’estiu. Ens vam arribar amb el meu cotxe al Pla de Santa Maria, on vam acomplir la nostra comesa en una fonda en què ens van servir la mar de bé. La decoració era horrorosa, però el menjar era prou bo. El vi, tot i ser de batalla, no malmetia l’estómac. No recordo pas que fos capitós, ni que em deixés un mal record d’aquell restaurant on hi havia el televisor encès i el cuiner es prenia una confiança excessiva en forma de comentaris extemporanis amb els clients. El fet és que, quan tornàvem cap a Cabra, just davant de casa seva, l’amic em diu: “Cony, ¿i la clau?” “Aviam, busquem-la bé”, vaig respondre jo. No havia de costar gaire trobar-la, perquè era una senyora clau, grossa com la d’un castell. Però la clau no sortia. “Deixa’m mirar aquí sota, a la juntura del seient.” Debades. Aquella clau no va aparèixer mai... fins al cap de dos anys o poc menys, quan un dia se’m va acudir netejar bé el cotxe. En aspirar-ne el terra, la mànega va topar amb una cosa que no es deixava xuclar. Tot i que no soc de renegar gaire, em va sortir de dins un collons ben sonor –un de sol, però rodó i compacte–. Vaig trucar, enfervorit, al meu amic, que va celebrar la bona nova. Encara no ens hem tornat a veure. Jo ara ja no tinc cotxe, perquè aquella vella cafetera duia 448.000 km a sobre. Però tinc la clau de can Rendé, que fa bonic en un prestatge de casa. A punt per obrir una mica d’esperança en un temps tan bròfec.