Meseguer, un bisbe diferent

El dia 9 de desembre, dimecres passat, va fer cent anys que Josep Meseguer i Costa va morir a Granada, d’on havia estat arquebisbe des del 1905. Precisament l’any que deixà la diòcesis de Lleida on havia estat bisbe durant setze anys. Nascut a Vallibona (Castelló) el 9 de novembre de 1843 mostrà de jovenet vocació sacerdot. Després de formar-se a València fou ordenat sacerdot als 24 anys i 22 després era nomenat bisbe el 1889.

Repassant el seu episcopat podem veure que fou un bisbe singularment actiu. Va recuperar la vella església franciscana desamortitzada i la convertí en la que avui és la parròquia de Sant Pere. També va fer el mateix amb el temple romànic de Sant Martí, que havia restat sense culte després de la Guerra dels Segadors. En la seva restauració va fer un accés nou als peus de l’edifici, rematant la nova façana amb una espadanya que ara tant agrada a les cigonyes. Però per rematar aquesta obra va portar de l’església vella, que era en ruïnes, del poble del Tormillo (Peralta de Alcofea) la bonica portalada feta dins del que s’anomena l’escola de Lleida, característica del romànic tardà del qual és paradigma la Seu Vella. Aquesta acció demostra dues coses: per una banda que llavors la diòcesi de Lleida tenia més de la meitat de la seva superfície en terres de la província d’Osca i per l’altra el desig de protegir el patrimoni artístic de l’espoli que llavors començava a ser força freqüent per satisfer un mercat d’antiguitats força florent. És molt possible que aquella portada si no fora a Sant Martí estaria en algun museu americà.

Precisament aquella preocupació juntament amb la necessitat de formar de la millor manera possible els futurs sacerdots el portà a bastir el magnífic edifici del Seminari, actual Rectorat de la Universitat de Lleida (per això el carrer que va de Rambla d’Aragó a Pius XII porta el seu nom). Per això en aquell edifici va obrir un Museu el 1893, solament dos anys després del de Vic per Josep Morgades, el primer de Catalunya.

Meseguer pretenia aconseguir dues coses: per una banda salvar el patrimoni moble, força fàcil de malvendre o de robar per alimentar el citat mercat d’antiguitats, i per l’altra per formar els seminaristes, no solament en els valors religiosos que tenen aquelles obres d’art sinó en l’artístic, testimonis de la seva època.

Però el nostre bisbe no va fer aquella tasca de manera fraudulenta, sinó com molt bé recull en el seu dietari i en força correspondència guardada a l’Arxiu Diocesà, que Carme Berlabé va recollir en la seva excel·lent tesi doctoral Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic, de manera sempre pactada amb els rectors parroquials corresponents, els quals en la seva majoria se sorprenien que el bisbe Meseguer en les seves visites pastorals, a més de preocupar-se per les necessitats i estat de les parròquies i dels seus feligresos, preguntava sempre per aquells objectes, imatges o coses en desús que restaven oblidades o reutilitzades a les dependències de les esglésies.

La seva preocupació per la gent que vivia a la seva diòcesi el portà a interessar-se també per una important obra civil com era el Canal d’Aragó i Catalunya, que va dur prosperitat a les terres del Baix Cinca, de la Llitera i del Segrià.

No ha d’estranyar-nos que la seva bona feina fora reconeguda amb l’arquebisbat granadí i que el bon record que deixà a Lleida fora recordat fins a finals del segle XX, quan la diòcesi lleidatana s’ajustà als límits provincials i començà una trista demanda, exigent i insultant, de les obres que Meseguer havia recollit durant el seu episcopat. De ben segur que ell, que va creure que el patrimoni havia de servir per unir i per il·lustrar la gent, s’escandalitzaria força de la manera com s’ha portat i s’està portant tot des d’aquelles terres que durant força segles foren diòcesi de Lleida.

Ara fa un segle que morí respectat, reconegut i estimat.