Frederic Letamendi, dibuix inacabat

De segur que deu haver quedat un o més d’un dibuix inacabat sobre la taula de treball de l’amic Letamendi, que signava els dibuixos Leta, abreujant a semblança del seu admirat Niko, el lleidatà, la simplicitat i intenció de traç del qual lloava sempre. He recollit com a fruit de llargues converses amb ell la certesa que em trobava davant d’un expert en plàstica. La seva biblioteca oferia molts àlbums i volums sobre pintura, escultura, decoració, a banda de molts enregistraments en vídeo sobre museus i figures de la Història de l’Art.

Letamendi ens ha deixat un dolorós buit. No s’estava d’escrutar tota mena de manifestació artística, perquè portava l’art a dins: destriava els valors d’una gran o petita escultura en què els profans no hi haurien vist res. Si li donàveu conversa entorn de les arts visuals, ell tenia corda per estona, ja fos la pintura, el gravat, el cinema o l’arquitectura: aquesta li havia ocupat els anys com a arquitecte tècnic. No era rar que, tot passejant, estirés un dit i digués: “Aquella casa és feta meva”, amb el verb “fer”, per indicar que havia pres part substancial en l’obra, a l’hora dels plànols i conduint-ne la construcció. Els estudis d’edificació i l’urbanisme menen al coneixement dels materials, de la matèria, en definitiva, i això fou important en la vida de Letamendi perquè en la seva vocació del dibuix lleugerament satíric d’escenes i tipus va incorporar a les estampes tota classe d’elements materials, corporis, que acompanyaven els seus personatges: arreus d’animal, cadires camperoles de boga o de fusta, safareigs, pilons, portes, balcons, persianes, finestres, testos, tendals, senalles, porrons, claus, setrills, armaris raconers, cistelles, bocois, llars de foc, forrellats, aixades, dalles, i les precioses mangales dels padrins.

Leta va especialitzar-se a retratar en caricatura benigna el Balaguer costumista, tant de l’època actual com més reculada en el temps, perquè la civilització material i la conducta social tenen una continuïtat que pocs sotracs admeten. I ho va fer sobre paper, en estampes curulles de gent, a la manera d’un Brueghel. Els indrets són o no identificables amb exactitud, però és sempre Balaguer, un Balaguer tradicional, i sobretot la plaça Mercadal. Heus aquí la dona del reng, el comprador que regateja, el nen que corre, el gos que salta, els pagesos ociosos ullant les mosses, la morena que crida la mercaderia de retall, la tauleta del Cafè amb la panxuda ampolla d’aigua i les tasses, la nena amb una bossa d’on sobresurten barres de pa de pagès. O també escenes de decorat divers: el berenar a la fresca de la família a l’hortet, qui menja més que l’altre, amb la coca de recapte ben visible i el nen amb la cara enllardada d’oli, la padrina sense dents i el pare mal afaitat i caravermell. O el tortell entorn del qual els infants es llepen anticipadament el morret. No hi falta tampoc el ball. Altres estampes incorporen pocs personatges i s’hi repeteix l’escena del pagès i el ruquet passant el pont de Sant Miquel i al fons la silueta de Santa Maria, que ja havia gravat amb boix el seu oncle, el reconegut artista Antoni Ollé i Pinell.

Tenim mostres de Letamendi com a destre pintor de quadres a l’oli, però sempre quedaran com a marca personal i única les desenes d’estampes a ploma i lleuger acolorit d’aquarel·la, plenes de gent, de gent que veiem clavada fora del temps malgrat ser història, unes escenes tocades d’ironia bonhomiosa, però al capdavall retrat animat d’una humanitat i una vida col·lectiva, potser en camí d’esborrament, però document magnífic, que ens porta pau i serenor i ens fa esbossar un somriure; aquest somriure serà el millor homenatge en el record amical.