Errare humanum est

Aquesta és una expressió llatina atribuïda a Sèneca que ens recorda les limitacions de la naturalesa humana, circumstància que, d’una banda, ens ha de portar sentiments de compassió i, de l’altra ha de moure les persones cap a comportaments més diligents i acurats.

Aquesta expressió llatina m’ha vingut a la memòria mentre feia l’habitual i obligada lectura dels diaris oficials i, més concretament, mentre llegia els Diaris Oficials de la Generalitat de Catalunya dels dies 14 i 15 de desembre del 2020.

En el primer, de 14 de desembre, el departament de Salut de la Generalitat corregeix les errades existents en el text, publicat anteriorment, de les resolucions 3.080 a 3.092, ambdues incloses (13 en total), sobre competències sancionadores, per aclarir que, allí on diu infraccions greus ha de dir infraccions lleus.

Malgrat que el nombre de rectificacions és elevat, i crida l’atenció, ben mirat no espanta tant, i podem entendre fàcilment que s’hagin hagut de rectificar tretze resolucions perquè totes tenen el mateix contingut, només es diferencien per l’àmbit d’aplicació i sembla que s’hagin copiat de la primera.

Però vet aquí que, l’endemà, dia 15 de desembre, al mateix DOGC podem llegir en el seu índex de publicacions, a l’apartat corresponent al departament de Presidència: “Correcció d’errades a la correcció d’errades de la Llei 15/2020, de...”

Vaja, que després d’un primer error, quan s’intenta esmenar-lo, hom comet un altre error, i cal fer una nova esmena, que, aquesta vegada, es presenta com una esmena de l’esmena.

I així un acaba pensant que estem davant de molts errors seguits, que segurament es poden explicar per les urgències i requeriments que afecten les administracions públiques i els seus dirigents, en aquests temps de pandèmia i d’incerteses, però que una vegada explicats i justificats deixen un cert regust i no podem evitar que hom sofreixi una mica de mal d’ulls amb la lectura del títol de les disposicions comentades.

Certament, errare humanum est, però l’administració pública no té pas naturalesa humana, i per això no li podem aplicar íntegrament la màxima de Sèneca, tot i que entenem que les actuacions administratives són realitzades per persones humanes, amb les seves virtuts i les seves limitacions, però integrades en una organització que ha de vetllar i ha d’establir els mecanismes que siguin necessaris per intentar impedir l’aparició de l’error, i, si més no, per reduir-lo al mínim.

Perquè, si no és així, ens caldrà aplicar la segona part de la locució llatina i dir que perseverare auten diabolicum (perseverar en l’error és diabòlic), i quan veiem tants errors seguits es fa difícil un acte de compassió, malgrat que sempre hàgim d’estar disposats a perdonar.

Potser, en el fons, el problema sigui un altre i calgui corregir moltes coses, perquè, com dèiem fa uns anys, la feina mal feta no té futur.