Les 111 peces del Museu de Lleida no haurien de marxar

Considerem injustificades les presses en l’execució d’una sentència provisional en procés de recurs davant de l’Audiència provincial i amb recorregut posterior, si cal, davant del Suprem. Entenem que Consorci i Bisbe de Lleida han d’evitar el trasllat de les  111 obres reclamades

ben aviat

tornarem a tenir notícies del Jutjat de Barbastre. Avui pretenem justificar per què les obres amb una sentència d’execució provisional no han de marxar i, al mateix temps, pregar als membres del Consorci que ho impedeixin.

El jutjat de primera instància i instrucció núm. 1 de Barbastre va dictar sentència, el desembre del 2019, contra el Consorci del Museu de Lleida i el Bisbat de Lleida respecte a les 111 obres reclamades pel Bisbat de Barbastre-Monzó. Aquesta sentència va ser recorreguda pel Consorci i el Bisbat davant l’Audiència provincial d’Osca, que encara no s’ha pronunciat.

El 17 de desembre del 2020, el mateix jutjat de Barbastre dicta una ordre d’execució provisional de la sentència, i sense que el recurs s’hagi resolt, ordena que les obres siguin portades a Barbastre. Ara, un any després, amb aquesta sentència d’execució provisional del passat desembre, i sense que el recurs s’hagi resolt, s’adreça específicament al Consorci del Museu de Lleida i al Bisbat de Lleida perquè entreguin la totalitat de les 111 obres el proper dia 15 de febrer. L’entrega s’ha de realitzar a la seu del Bisbat de Barbastre, és a dir, el Museu de Barbastre. Com a tema menor, cal dir que les dates triades en període electoral i concretament l’endemà de les eleccions són, com a mínim, poc adequades.

Considerem del tot injustificades les presses en l’execució d’una sentència provisional en procés de recurs davant de l’Audiència provincial i amb recorregut posterior, si cal, davant del Suprem. Entenem que Consorci i Bisbe de Lleida han d’evitar el trasllat de les 111 obres reclamades.

No té cap sentit l’execució provisional de la sentència quan les obres no estan sotmeses a cap perill d’integritat, cura o desaparició. Les obres estan localitzades, protegides, cuidades i, per descomptat, no cal témer per la desaparició. Totes porten amb nosaltres entre 100 i 120 anys a Lleida. Ara han de venir les presses?

Hem de considerar també que són peces antigues i delicades a les quals els trasllats no afavoreixen.

La justícia ha previst que els jutges es poden equivocar i per això hi ha la possibilitat de recórrer a instàncies superiors; en aquesta fase hi som ara, en procés de recurs. De manera que si ara marxessin i un jutjat superior dictamina posteriorment a favor de Lleida tindríem segona manipulació, doble transport i, possiblement, en algunes peces, deteriorament. El senyor jutge potser no ha previst aquest cost irreparable i tampoc la considerable despesa que significa un doble trasllat.

La segona qüestió que plantegem és a efectes pràctics força important. Probablement l’única possibilitat que les obres no marxin és a les mans dels membres del Consorci i Bisbat de Lleida, per això els demanem que, si finalment no queda una altra opció, evitin donar les instruccions preceptives perquè les obres surtin del Museu.

Tant de bo es pogués trobar una altra solució, però ens temem que si el jutge en ratifica la resolució ignorant les raonables argumentacions de les al·legacions formulades per la part lleidatana, no quedarà més opció per part dels membres del Consorci que mantenir les posicions, en el nivell que a cadascú li pertoqui, per evitar la sortida de les peces del Museu de Lleida. El nostre reconeixement als representants al Consorci de les entitats que l’integren: consellera de Cultura, paer en cap de Lleida, president de la Diputació, president del consell comarcal del Segrià i, per descomptat, el Bisbe de Lleida.