Crit d'alerta documental

De tant en tant es fan crides a la conservació del patrimoni monumental del país. Amb poc èxit pràctic. Ara es reclama la urgència de preservar la casa de Francesc Macià, a Vallmanya. Seria lamentable que desaparegués, igual que passà amb la Casa Macià a Lleida (que, després de la guerra civil, fou clínica Montserrat i col·legi Sant Jordi). Com passà, encara més greu perquè fou en període democràtic, amb la senzilla i harmoniosa piscina del Camp d’Esports, construïda per l’impuls d’Alfred Perenya (per vergonya aliena no esmentarem qui eren els responsables municipals quan es perpetrà aquest crim urbanístic). Ara, però, vull parlar del patrimoni documental, que corre perill si no s’hi actua ràpidament.

Encuriosit per un tema de la Guerra dels Segadors, vaig consultar fa poc els Dietaris de la Generalitat de Catalunya d’aquella època. Estan magníficament editats en paper i, a més, es poden consultar en xarxa. Quan he volgut consultar les actes municipals de Lleida d’aquell temps –dels Consells Generals– només estan en paper a l’Arxiu Municipal. Malgrat l’atenció magnífica que les seves responsables sempre donen als usuaris, aquells documents que un mira amb devoció, perquè són del segle XVII, són il·legibles per algú que no hagi estudiat paleografia. Els dietaris de la Generalitat estan editats en ortografia i lletra actual i, per tant, són fàcilment llegibles. Amb aquestes actes dels Consells Generals de la Paeria s’hauria de fer el mateix, ja que són un vertader tresor –sí, tresor veritable!– i cal que sigui a l’abast del públic.

Però ja no demano aquest pas –l’edició en llenguatge i ortografia actual. Demano, urgeixo, la digitalització d’aquests documents! Altrament, es deterioren irremeiablement i algun dia seran il·legibles. La digitalització de tot el fons documental –aquestes actes municipals, els llibres de crims, etc.– és d’una urgència total. No podem deixar que aquest patrimoni riquíssim estigui en perill. Fa pocs anys –no gaires– una col·lecció de diaris antics, que es “conservaven” als baixos del Palace, patiren els efectes d’una crescuda del Segre que inundà aquells locals. No sé si tots es recuperaren. ¿Què passaria si hi hagués un incendi, amb els documents que he esmentat? M’esgarrifa només de pensar-hi!

L’Arxiu de la Paeria té un fons magnífic i l’atenció dels seus funcionaris, també. Però cal destinar molts més diners a la seva conservació (cal més personal per intensificar tal digitalització i fer-ne el seguiment) i difusió. Quan hi ha una ofensa exterior –cas del programa FAQS de TV3– saltem de seguida, amb raó justificada. Per sentir-nos maltractats. Però no tenim la mateixa sensibilitat per tractar com cal el patrimoni heretat i que tenim l’obligació de conservar. Altres ciutats de Catalunya ho fan molt millor en aquest àmbit. Força més. El nostre amor propi l’hem de demostrar, sobretot, en positiu: complint les nostres obligacions. I conservar el patrimoni documental n’és una i molt important.