Conviure amb la fauna salvatge

Des de sempre, els pagesos i els ramaders hem conviscut amb la fauna salvatge, ja que, precisament, la nostra feina es desenvolupa a la natura i el seu entorn. Aquesta convivència, però, no sempre ha estat fàcil i, de fet, en els últims anys cada cop es fa més complicada.

Per una banda, la ramaderia extensiva és sovint una presa fàcil per a la fauna salvatge, grans depredadors i rapinyaires causen danys greus per l’estrès i la por que infonen aquests atacs als ramats, fins i tot amb nombroses baixes. D’altra banda, hi ha els danys als cultius i a les mateixes finques, sovint amb un gran greuge econòmic que provoca la fauna cinegètica, sobretot senglars, conills, cabirols i també ocells, en aquelles zones on n’hi ha una gran quantitat d’individus.

Tampoc cal oblidar el risc sanitari que representa per a la ramaderia extensiva l’excés d’algunes espècies com a vectors de malalties com la pesta porcina africana o la tuberculosi bovina, i que també poden provocar danys catastròfics a la ramaderia més intensiva.

Però per què aquesta convivència és cada cop més complicada? La raó principal és perquè al camp català hi ha dues espècies en clara recessió: el ramader i el pagès. El fet que cada cop hi hagi menys ramaderia extensiva fa que socialment els problemes que li pugui causar la fauna semblin poca cosa, i compliquen encara molt més l’existència i la viabilitat d’aquesta pràctica ramadera que des dels temps immemorials ha estat la base de la gestió forestal, la qual ens ha protegit de grans incendis, i que ha fomentat la biodiversitat als prats de pastura i ha permès una activitat econòmica i, per tant, un mitjà de vida als llocs més remots del país.

Igualment, la disminució de pagesos fa que la terra cultivada vagi minvant, mentre els boscos guanyen cada cop més terreny. Així, doncs, la fauna cada cop té millors condicions per desenvolupar les seves poblacions i, lògicament, s’alimenten de més cultius, trencant el llindar de convivència amb la pagesia, ja que sovint causen greus pèrdues econòmiques i posen en risc la viabilitat de l’activitat agrària en molts casos.

Agradi o no, la caça ha estat l’únic mètode eficaç per mantenir les poblacions de fauna a nivells raonables, ja que els caçadors, a diferència de depredadors naturals, poden graduar la seva activitat i ser molt més selectius a l’hora de regular aquestes poblacions. Però el fet que el món de la caça cada cop estigui més mal vist per la societat tampoc hi ajuda gaire, ja que perjudica el relleu generacional i això fa que els caçadors siguin cada vegada menys nombrosos i més envellits.

El 2020, el fet que molts caçadors hagin tingut problemes de mobilitat a causa de la Covid-19 ha fet disparar encara més les poblacions de senglar, conill i cabirol i ha agreujat més els problemes amb els cultius. Finalment, però, s’ha permès la mobilitat per a activitats cinegètiques i s’ha pogut frenar en part aquest creixement desmesurat també gràcies als Agents Rurals, que hi ajuden en moltes zones.

A més, la llei de caça actual data del 1970 i no s’ajusta a la realitat, i fa que hi hagi moltes llacunes legals a l’hora de fer una gestió correcta de la fauna. És per això que cal més que mai una nova llei de caça que tingui en compte les necessitats del territori i que permeti una gestió eficient i coherent de la fauna salvatge, que protegeixi l’activitat agrícola i ramadera i restableixi així la convivència de l’activitat humana amb el medi.