La imatge de la Mare de Déu de Saidí marxa cap a Barbastre

Entre les diferents obres del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal que es traslladen a Barbastre, abans que es pronunciï el tribunal d’apel·lació sobre la sentència del jutge aragonès, hi ha la imatge de la Mare de Déu de Saidí, que estava exposada durant els darrers anys a l’església de Sant Llorenç i era venerada per un bon nombre de lleidatans i lleidatanes, alguns d’ells i elles que viuen a Lleida provinents de l’Aragó. Ara se’ls priva de poder fer-ho.

Tot aquest enrenou a Lleida s’anomena espoli cultural, ja que, sense ser experts, sols cal veure i llegir els contractes de compra del bisbe Messeguer per comprovar que el bisbat de Lleida n’és el propietari.

Sap greu que, per interessos personals i polítics, s’hagin aprofitat aquestes obres per infligir “un càstig” immisericorde a Lleida. I més greu sap que capellans i bisbes aragonesos hagin dirigit aquest espoli oblidant el missatge de Jesús, l’Evangeli, que se suposa que ells han de predicar i viure.

Amb l’Evangeli a la mà, les obres d’art no són més que això, obres d’art, que en una època foren molt importants per a les catequesis o explicació dels Evangelis, i que al segle XX i XXI tenen un valor artístic històric i també econòmic.

El fet contradictori al missatge de Jesús és que molts dirigents de l’Aragó –polítics, capellans i bisbes– hagin volgut provocar un enfrontament entre dos comunitats germanes que durant molts segles han pertangut a la mateixa diòcesi i no hagin valorat, més aviat hagin menyspreat, el fet que un bisbe, d’ells i nostre, el bisbe Messeguer, home culte, evités que moltes obres d’art haguessin estat venudes a particulars o que fossin salvades de la foguera per escalfar-se a l’hivern els capellans de pobles de l’Aragó. Tampoc que hagués comprat als capellans –ajudant-los així a la seva subsistència– obres que les estaven malmetent en les seves parròquies, ja que no les valoraven.

Sorprèn veure, per exemple, una obra a la qual van obrir una porteta al mig per convertir-la en una paret d’un confessionari. .

Si el bisbe Messeguer no hagués valorat aquestes obres, avui no hi hauria problema, ja no existirien. Ell va crear un incipient Museu Diocesà al seminari, i va obligar els seminaristes a estudiar, a més de teologia, cultura per no repetir el que ell es va trobar, tal com queda recollit al diari de les seves visites pastorals als pobles de la diòcesi. Després, Lleida les ha cuidat i restaurat. Els darrers bisbes de Lleida no han fet una cosa que seguir les petjades d’aquest gran bisbe.

Sap greu que Lleida hagi estat tan perjudicada amb l’escissió de la diòcesi per fer créixer la de Barbastre. L’Església, com diu Sant Ambrosi, és santa i pecadora alhora –ell la va anomenar “casta meretriu”– i ha sucumbit als grups de pressió poderosos del moment, per oblidar que l’estructura està al servei de les persones i no al revés. El bisbe Salvador, tot recolzant la permanència de les obres al Museu de Lleida, ha volgut sempre complir les normes i atendre el sentit pastoral de la comunitat eclesial de Jesús a Lleida.

Preguem perquè la Verge Maria, Mare de Jesús, ens ajudi a ser més humils i que fem cas de l’Esperit Sant que habita en tots nosaltres, com ella va fer i ens va ensenyar amb la seva vida, en acollir Jesús en el seu cant Magníficat, en el qual dona gràcies a Déu per haver-se fixat en la seva petitesa.