'L'anell' de Jordi Llavina

Sous le pont Mirabeau coule la Seine / Et nos amours/ Faut-il qu’il m’en souvienne/ La joie venait toujours après la peine. (Apollinaire)

L’anell, el darrer poemari de Jordi Llavina, és una encisadora conversa entre bons amics que comparteixen un viatge a París i belles cançons que omplen d’harmonioses cadències les estrofes del llibre. Un pròleg de Marc Galofré, d’una profunditat aclaparadora i lluminosament entenedora, l’obre i ens acompanyen les enigmàtiques i sorprenents fotografies del Pau Esteva.

L’anell va ser escrit en paral·lel amb El magraner. Lluny del paisatge a què ens té habituats l’autor, ara som dins la Ville.

El nou background es mou en els grans cafès. Quanta bellesa i quanta saviesa en els cafès bruns.

Domina a la perfecció, com Baudelaire, Apollinaire (el d’abans dels cal·ligrames, el d’Alcool, amb poemes com Zone o Le pont de Mirabeu), o Jules Laforgue a la Grande complainte de la Ville de París... “l’art” de parlar de la ciutat.

Aquest París que ha fet vessar tanta literatura! Contemplada la ciutat rere la finestra, aquesta agafa protagonisme dins els vers com ho fa a High Windous, Larkin. Flâneurs per París, però voyeurs rere els vidres, l’ull, dels dos amics, clava la mirada en la ciutat que els embolcalla.

I llavors arriba la gentil discussió de l’ull de bou i la finestra quadrada. L’un símbol del romànic tardà i del gòtic, i l’altra de la perfecció del quadrat del Cister, i ambdues llum, símbol de déu.

En aquesta obra, a diferència de l’anterior, el món simbòlic és en L’anell, i de retruc, l’esfera, el cercle. Al costat de l’anell hi trobem les arracades d’or en forma d’eriçó.

D’una banda bellesa, però de l’altra el mal, el dolor de les punxes de l’eriçó, que fereixen. Ambivalència bé-mal, amor-dolor en l’obra.

La força de l’arracada ens ve de l’Edat de Bronze. A l’Edat Mitjana i el Renaixement era en orelles d’homes i dones.

Shakespeare, diuen, que duia una sola arracada. Compartir-ne una a l’orella de l’un i de l’altre era habitual en els amants, i mariners i pirates solien dur un cercle d’or, assegurança de sepultura, en cas de mort.

I a l’àfrica és símbol de feminitat, d’unitat, de perfecció absoluta, d’ànima de déu. Vet aquí la força dels joiells! L’anell del Jordi Llavina, inconcret, poc descrit pel poeta, és el pretext per parlar de la força de l’abraçada, l’anell abraça el dit, del cercle que protegeix l’infant de la por en la nit fosca, i del lligam de l’amistat.

En aquest món simbòlic hem de tenir present el foc i l’aigua: la gàrgola, que aquí treu foc, l’oceà i el mar. L’oceà és la barbàrie, sense límits, la solitud i la por davant de la immensitat, i el mar és la proximitat, la riba que t’acarona i t’amanyaga, que vist amb ulls d’infantesa aporta confiança, joc i calma en alguns poemes.

Et aussi l’amour que es complau en el desamor. Amor en els mails, de l’amant de l’amiga, amor en una història apassionada i fallida, i vet aquí l’aprenentatge del poeta, que llegirà Borges, per saber del dolor i de l’oblit que li fan dir: el temps que sempre corre esperitat menys en la pèrdua.

En fi, el tediós cercle d’amor–desamor! I la presència del pas del temps. I per dir-nos tot això es val de la força de la pregunta retòrica, que hem vist en El magraner.

Aquí es dirigeix a l’amiga, i de vegades a ell mateix, mentre reflexiona sobre la vida. I la diversió del joc de mots, com la mar i l’amar del Tirant, o bé en expressions com fer peu, perdre peu, fer el mort..

o bé metàfores com un dissabte blau o com si sembrés llavors de nit mostren el gran domini del lèxic de l’autor..

I clar, la cançó, que aporta la dolça i profunda musicalitat, sigui a través de la mètrica: la de la cançó popular (cançons amb heptasíl·labs –que, segons diuen, és el vers que més s’aproxima a la prosòdia del català– creuats i encadenats amb dolça alternança de masculins i femenins), sigui amb la poesia trobadoresca (decasíl·labs, vuit versos, com en les cobles provençals), de vegades sonets meravellosos, o haikús... I la Balada del setge de la ciutat, on hi ressonen els laisses de la cançó de gesta francesa (tot i que no en segueix la rima, però sí el decasíl·lab).

Ara l’anell és la muralla, que aixopluga, però la mort i la mar s’ho enduran tot. Déu meu, quin domini de la tècnica, el Jordi! .

I arriba el retorn cap a l’aeroport d’Orly. Una enganxina-papallona al vidre de l’autobús, la llum del sol que la desgasta i... la mà ociosa, puny de crisàlide, d’un nen, la papallona en el vidre, la finestra altre cop, van tancant el cercle del viatge que s’acaba. I en el retorn al Penedès, una papallona vola, i es metamorfoseja en poema per a Nabokov, i ara el cercle, que impera en totes les cançons, és el salabret. L’anell tanca, doncs, l’estada a París i ens preguntem: “¿quantes ciutats del món permeten/ tancar tan bé els cercles de la vida?”