Bad Bunny i Freddie Mercury no han contribuït a la visibilitat trans

El passat 31 de març va ser el Dia Internacional de la Visibilitat de les Persones Trans, especialment marcat per la tensió social i política per la publicació de l’esborrany de la Llei Trans estatal i per l’oposició frontal de certs sectors. Per primer cop, vaig viure tot això en la meva pròpia pell.

Tinc vint-i-quatre anys, estudio a la Universitat de Barcelona i he viscut sempre a Alpicat. M’agrada fer esport, cuinar i viatjar.

Res fora del comú, excepte pel fet que fa cinc mesos vaig començar una transició de gènere, la qual, inevitablement, ha fet que canviï radicalment la meva vida i m’ha fet adonar d’una situació dramàtica que patim, en general, les persones trans. Abans de tot, cal dir que qualsevol intent de considerar-me activista trans o LGBTQI+ seria un menyspreu cap a totes aquelles que porten anys lluitant i que han marcat el camí per als i les qui hem transitat recentment, i una mentida flagrant als lectors i lectores.

No obstant, en poc temps m’he adonat dels entrebancs socials quotidians que existeixen i que fonamenten les reivindicacions de les activistes. La discriminació i la falta d’accés a recursos mèdics i sanitaris; la situació d’especial vulnerabilitat familiar o laboral que sofreixen algunes persones; les disparitats entre les lleis autonòmiques; els requisits anacrònics per al canvi registral de sexe que preveu la Llei 3/2007, superats per les evidències mèdiques recents; o els problemes legals que planteja el Dret Internacional Privat i la regulació d’un Código Civil incapaç de reconèixer una transició a les persones migrades o refugiades, són alguns exemples.

Tot plegat, patentitza la necessitat imperiosa de la creació d’un nou cos jurídic complet i sistemàtic, a nivell estatal, que unifiqui a l’alça els criteris autonòmics i suposi un avenç real en les demandes històriques del col·lectiu. .

Si bé podria semblar que establir mesures que garanteixin els drets que tenim reconeguts totes nosaltres a un grup més sensible pot comptar amb poca oposició, existeix un discurs detractor promogut per certs sectors d’autodenominades “feministes radicals” transexcloents o TERF (de l’anglès Trans-Exclusionary Radical Feminist), les quals esgrimeixen com a arguments principals la perpetuació dels rols de gènere o que un violador o un maltractador podrien acollir-se al canvi d’identitat de gènere per evitar condemnes per violència de gènere. Un discurs que es troba entre la ignorància deliberada, l’odi a tot un col·lectiu i l’afany de recuperar el protagonisme d’una època passada amb certa ferum a ranci.

Malgrat les TERF són relativament minoritàries, el perill radica en què aquestes veus promouen i blanquegen la retòrica de la ultradreta populista. .

Per tant, el reconeixement legal a l’autodeterminació legal del gènere a l’hora de prevenir discriminacions, despatologitzar la transició, o suplir la generalitzada manca de voluntat d’introduir contingut sobre la identitat de gènere a les escoles, són aspectes indispensables que poden contribuir a una visibilitat real i efectiva, i que van més enllà d’inaugurar lavabos gender neutral, homes cis posant-se faldilla, o la condescendència institucional pintant bancs o penjant banderes als balcons dels ajuntaments durant un parell de dies. Al cap i a la fi, es necessiten més polítiques reals i menys Yo perreo sola o I want to break free basades en estereotips de gènere.

En definitiva, la lluita trans no deixa de ser una lluita d’opressores i oprimides. Riechmann deia que no podem renunciar a cap color de l’Arc de Sant Martí: ni al vermell del moviment obrer anticapitalista, ni al porpra de les lluites feministes, ni al blanc dels moviments pacífics no-violents, ni l’antiautoritarisme negre de llibertaris i anarquistes, i menys encara al verd de la lluita per una humanitat justa i lliure en un planeta habitable. Dins d’aquest pluralisme cromàtic, la bandera blanca, blava i ro

sa vol prendre el paper que es mereix i unir-s’hi per sempre.

I sí, hi haurà Llei Trans.