Poder formal i informal i qui el pateix

Arran d’una conferència sobre la relació entre les dones i el poder, he incorporat un esquema que feia servir per a altres casos i obro més preguntes. L’esquema que feia servir era el de dividir el poder entre dos tipus.

El poder formal i institucionalitzat, o sigui, el poder reglat en les formes de constitució i d’exercici i en el seu abast i la seva potencialitat, i el poder informal, és a dir, el poder que no està pautat però que s’exerceix de forma indirecta a través de la influència. Ni està garantit, però, ni la seva potencialitat és la mateixa arreu ni enlloc, i fluctua segons circumstàncies.

El poder formal, al llarg de la història, ha estat pres pels homes, pel gènere masculí. A les dones només se’ls ha permès el poder informal.

Quan a la història alguna dona ha exercit el poder formal, li han quedat dues possibilitats. O bé masculinitzar les seves formes i aparença, i llavors es considerava la situació com d’excepcionalitat, o bé, si mantenia l’aparença del que es considerava o es considera femení i no masculinitzava el seu exercici, llavors se la considerava com a una usurpadora.

Per tant, d’alguna manera, el poder sempre quedava, i potser queda, sota una assignació masculina.

Aquest esquema que em sembla molt interessant per entendre la relació del poder i les dones, crec que també és vàlid per aplicar a altres casos com poden ser determinades minories nacionals o ètnies. El mateix es podria dir del poder en relació amb la raça blanca o a determinades cultures, i en el cas concret del nostre entorn, a la cultura castellana en relació amb la catalana.

Per a alguns, els catalans només podem aspirar al poder informal, i quan pretenem exercir el poder formal o ens espanyolitzem i és una excepció, o som usurpadors. Sempre ens quedarà l’esperança que de la mateixa manera que sembla que les dones han pogut trencar els motlles, també ho puguem fer les catalanes i els catalans. A veure.

Però hi ha una derivada de l’esquema, que no hi era en la conferència, com tampoc hi eren les derivades d’altres relacions més enllà de les dones, que m’interessa estirar. El poder es jerarquitza i prou.

Podem introduir nous esglaons en la jerarquia, però no es distribueix. Per això hi ha líders en totes les organitzacions que en darrer terme acaben decidint.

La il·lusió d’una nova política en la qual el poder es comparteix és una il·lusió. El poder implica algú per damunt d’algú altre.

L’atribució d’engrunes de poder informal és també una manera de jerarquització que deixa clar qui està per damunt de qui. La pregunta és si canvia allò que considerem que vesteix el poder formal, per exemple la masculinitat, canviarà també les assignacions del qui mana i ha de manar i del qui és manat i ha de ser manat? De la mateixa manera que la definició d’algú que ha de manar obliga a qui no s’adeqüi a considerar-lo com a una excepció o una usurpadora, també, si més no per exclusió, aquesta atribució del poder defineix qui l’ha de suportar.

Fins a les revolucions burgeses i liberals això depenia del progenitor que ens havia inseminat. A partir de les revolucions burgeses i liberals sembla que això depèn de l’esforç i els mèrits de cadascun.

Però igualment es determina qui ha de sotmetre’s. Si en temps previs a les revolucions feministes era una qüestió de gènere, avui, sortosament, aquest, el gènere, no determina qui ha de manar ni qui ha de ser manat.

Llavors com es determina el qui està sota? Per què el poder existeix, i el poder formal necessita pautes que diguin qui sí i qui no. Qui som els pàries d’avui? Què ens defineix?.

Ens pot quedar la il·lusió d’una societat en la qual no hi hagi qui mani ni qui sigui manat, però tinc els meus dubtes que això no sigui més que una il·lusió, bonica i motor de lluita, però no gaire més. Potser el jovent m’ho podrà rebatre.