Evocant Gramsci

“Fer front al pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat.” Manllevo aquesta expressió d’Antonio Gramsci per referir-me a la lectura del llibre Combate por la concordia, que va publicar recentment el professor Roberto Fernàndez, catedràtic d’Història Moderna i exrector de la Universitat de Lleida, company de militància ja fa molts anys en el PSC i persona a qui respecto i admiro. Una obra densa, ponderada en l’anàlisi de les posicions que confronta, compromesa amb els plantejaments que proposa i valenta en les seves conclusions.

El títol de l’obra les deixa ben manifestes. La seva lectura m’ha recordat aquella contraposició que Gramsci va plasmar arran d’uns conflictes a la Itàlia dels anys vint del segle passat.

El pessimisme de la raó. El llibre fa un repàs exhaustiu del “processisme” embafador i destructiu d’aquests darrers anys.

Ja fa temps que els conversos de darrera hora van imposar la seva fe i ja se sap que la fe dels conversos és la més intransigent. Ara ens diuen que la cosa no s’ha acabat, que encara ens podem permetre el luxe de més aventures mentre el país –aquell “un sol poble” de Candel– pateix la crisi més greu que podíem imaginar-nos quan una part pretén arrogar-se la representació del tot.

Els secessionistes s’entesten a llençar un nou embat contra l’estat per aconseguir la independència de Catalunya si Espanya no accedeix a concedir-los l’amnistia i un referèndum d’autodeterminació. Ells saben que cap govern espanyol pot atendre aquestes exigències en l’actual marc constitucional.

Ens repeteixen una i altra vegada que, si no se satisfan les seves demandes “ho tornaran a fer”, que ens abocaran a una nova barrabassada com la del setembre i l’octubre del 2017, que tan nefastes conseqüències han tingut per a tots. La raó ens diu que no anem per bon camí.

L’optimisme de la voluntat. I malgrat tot, l’íntima convicció que la immensa majoria del nostre poble vol sortir d’aquell cul de sac en què alguns volen mantenir-nos.

No hi ha alternativa. No es tracta que ningú renunciï a les seves idees, es tracta que prevalgui l’estat de dret que no solament empara les idees que cadascú vulgui tenir, sinó que estableix els mecanismes per emprendre pacíficament una reforma constitucional si aquesta és la via per satisfer les expectatives.

Vull creure, amb l’autor del llibre, que tard o d’hora es perdrà la por als qui reparteixen carnets de catalanitat o de patriotisme i que titllen els discrepants de traïdors i de botiflers i que el diàleg, Catalunya endins i Catalunya enfora, s’obrirà com a mètode per a la resolució de conflictes. Lluís Foix acabava un article recent a La Vanguardia tot dient: “El realisme s’imposarà sobre la idea romàntica i emocional de la confrontació com a única sortida.

Que l’independentisme pacti amb si mateix, que respecti els que no volen la ruptura amb Espanya, que s’aixequin ponts amb Madrid i amb Brussel·les. La independència de Catalunya no s’aconseguirà contra Espanya i sense Europa.

Els qui van optar per la via unilateral desconeixen les regles de joc internacional i la nostra pròpia història.”.

Si Euskadi o l’Ulster que van amarar de sang els seus conflictes respectius han estat capaços de trobar una sortida que els permet treballar plegats en benefici dels seus pobles, també nosaltres la trobarem malgrat que, ara com ara, sembli impossible. La trobarem perquè volem trobar-la, perquè l’optimisme de la voluntat ens hi empeny, perquè la immensa majoria compartim aquest desideràtum del professor Roberto Fernàndez a l’acabament del seu llibre: “Unitat en la llibertat, entre diferents.”