Le Petit Caporal

Pocs personatges històrics han suscitat sentiments tan controvertits con Le Petit Caporal, com anomenaven els seus companys d’armes Napoleó Bonaparte. Inspirador, d’una banda, de les més altes admiració i devoció en tant que campió de les idees de llibertat, igualtat i fraternitat de la Revolució Francesa, que, com una impetuosa ventada, va envair tot Europa durant els primers anys del segle XIX; però, d’altra, les contínues campanyes d’agressió militar contra els països veïns, la seva desmesurada ambició personal i el trasbals polític, social i econòmic en què va sumir el continent, el van fer creditor del menyspreu i l’odi d’una part significativa dels seus contemporanis.

Thomas Jefferson, un dels pares fundadors dels EUA i redactor de la Declaració d’Independència de 1776, tenia d’ell l’opinió següent: “Un miserable que va provocar més dolor i sofriment al món que cap altre ésser que hagués viscut anteriorment: l’Àtila del nostre temps. Ha fet tot això per engalanar-se a si mateix i a la seva família amb diademes i ceptres robats.”

Napoleone di Buonaparte va néixer a Ajaccio el 15 d’agost de 1769, només un any després de la compra de Còrsega per França a la República de Gènova. Admès el 1784 a l’École Royale Militaire de París, als 16 anys ja era tinent segon d’artilleria. Fou artífex del Cop d’Estat del 18 brumari, que el convertí en primer cònsol de la República l’11 de novembre de 1799, i fou proclamat emperador el 1804.

Es va coronar ell mateix a Notre-Dame de París davant del papa Pius VII amb la cèlebre frase: “Dieu me la donne, gare a qui la touche.” Derrotat prop de Leipzig a la Batalla de les Nacions l’octubre de 1813, es veié obligat a abdicar i fou confinat a l’illa d’Elba; però encara va retornar a França i al poder durant el període dels Cent Dies, fins que fou anihilat definitivament el 18 de juny de 1815 a Waterloo i desterrat pels britànics a Santa Elena, on va morir el 5 de maig de 1821.

Visionari, dèspota il·lustrat, geni militar vencedor en batalles tan importants com la d’Ulm contra Àustria o d’Austerlitz contra les forces coaligades (“He lluitat en 60 batalles i no he après res que no sabés amb anterioritat”), estava tan segur de la seva superioritat com a estrateg que descuidava temeràriament els plans de retirada, com va reconèixer un dels seus homes més fidels, Arman-Augustin-Louis de Caulaincourt, en el seu impagable llibret De Moscou a Paris avec l’Empereur.

Entre les llums innegables del balanç d’un dels grans protagonistes de la història moderna hi ha el formidable impuls a la modernització amb el Codi Napoleònic, la igualtat davant la llei, la llibertat de culte, el sufragi universal masculí, la generalització de l’ensenyament i el foment de les arts i les ciències amb la creació de l’Acadèmia, que de França es van replicar als nous Estats amb l’atorgament de sengles Constitucions i Parlaments.

Napoleó ens va deixar brillants dicteris fruit de la seva peculiaríssima experiència com a militar i governant:

“La primera qualitat del soldat és la constància; la segona és el sofriment, el valor no és més que la tercera.”

“La mort és un repòs sense somnis.”

“En guerra i en política l’ocasió és calba: difícilment es torna a presentar quan s’ha deixat passar.”

“Els savis són els que busquen la saviesa; els necis pensen que ja l’han trobada.”

“En coses d’amor i de guerra, res es conclou sense que s’atansin els contendents.”

“Igual que es calcula la quantitat de moviment en la mecànica, la força d’un exèrcit es mesura multiplicant la massa per la velocitat.”

“Les riqueses d’un home vulgar es graduen pel nombre dels seus amics. Al literat se li compta el mèrit pel nombre dels seus enemics.”

“La democràcia és ardorosa i a vegades furibunda; però té entranyes i sensibilitat: se la pot commoure. L’aristocràcia, al contrari, es manté freda i tossuda: no sap perdonar.”

“La riquesa dels pobles no consisteix en els tresors que tenen, sinó en l’ús que en sàpiga aprofitar.”

“Només el que és gran constitueix la bellesa: l’extensió i la immensitat dissimulen molts defectes.”

“En els caps fanatitzats no hi queda cap òrgan expedit per on pugui penetrar-hi la raó.”

“Només és respectat en la dissort el que sap conduir-se en la fortuna.”

“Tal és el destí dels grans homes. El destí de Cèsar i d’Alexandre, l’oblit. El nom d’un conqueridor o d’un emperador no arriben a ser sinó un tema de col·legi. Les nostres accions cauen sota la fèrula d’un pedant que ens lloa, o ens vitupera, o fins i tot ens insulta”, que és una lúcida reflexió sobre ell mateix.

“Tot Estat està exposat a una ruïna imminent quan, desencadenat en ell l’esperit de partit, arriba a anomenar-se virtut l’exageració, energia els furors, i crim la moderació i equitat; quan s’acostuma a condemnar sense escoltar, quan solament les mocions o discursos plens de passió o animositat són els que s’escolten i aplaudeixen.”

Dissortadament, quanta ac

tualitat i vigència tenen aquestes darreres paraules...!