Soliloqui impopular (no 'indepe') / i 2

¿Concòrdia? ¿Quina concòrdia?: ¿no vam quedar que, sense les idees, els sentiments, en política, són somnis totalitaris? Tampoc no s’ha de descartar que algú vulgui dir concòrdia però vulgui dir que “ara toca això” per seguir en el Poder. Ignoren el llatí: con-còrdia és pacte de les idees i no pacte d’irracionalitats: els romans situaven les potències intel·lectuals en el cor i abandonaven els sentiments a l’Enemic, és a dir, al fetge.

Qui ens presideix a la Comunitat Autònoma afirma que “el President de Catalunya i el President d’Espanya es reuniran en una taula de diàleg”: ell, “el President de Catalunya”, s’ha cregut la fantasia –i l’encomana– que es tracta d’un diàleg entre Presidents de dos Estats (o quelcom força proper a això), i d’això viu: ¿es pot ser més ignorant? Sisplau: ¿pot ser desactivada definitivament, i no pas atiada ad nauseam, aquesta nafra de l’intel·lecte?.

No hi pot haver diàleg de cap mena que no s’esdevingui dins el marc autonòmic; no hi ha res més per parlar. ¿Per què no hi pot haver diàleg?: perquè el Separatisme no hi creu; el Separatisme, més encara que la independència, el que cobeja és la impunitat, és a dir, la barra lliure per perpetrar el que en cada moment li vingui més de gust, i, esclar, per mantenir actiu el Negociat de la Secessió, que és una manera d’omplir el temps com una altra; al capdavall, barra lliure per reincidir.

El vent bufa propici: hi ha qui modificarà els supòsits legals, qui rebaixarà l’exigència, qui ho permetrà gairebé tot. Enhorabona; però jo no me n’alegro i no serà en el meu nom.

Hi ha un error conceptual afegit que m’interessa combatre: se’n parla i se’n parla que cal acabar amb la judicialització de la política, però gairebé ningú no s’atura a pensar allò essencial: que ha calgut judicialitzar la política d’ençà que la política catalana oficial va esdevenir anti-política i va triar el camí de la infracció de la Legalitat; la resposta lògica va ser el Tribunal Suprem: és lo propi d’un Estat de Dret que s’ha vist amenaçat de manera greu des de dins de l’Estat de Dret i en nom d’una idea de la democràcia fabricada exclusivament per satisfer passions.

Tendeixo a pensar que ara l’Estat de Dret no hauria d’anar contra el Dret. ¿Concòrdia? ¿Quina concòrdia?: ¿algú amb un gram d’intel·ligència intacta podrà afirmar que el Tribunal Suprem va sentenciar contra la concòrdia?; ¿o el que va passar, més aviat, no va ser que el Tribunal Suprem va haver d’intervenir per tal de posar ordre en el que havia estat, ras i curt, una negació de la concòrdia per tal de fer-ne dues Catalunyes? A Espanya ningú no és perseguit per les seves idees polítiques.

Els polítics catalans presos són polítics presos i de cap de les maneres són presos polítics: a Espanya, amb aquesta Constitució, tothom ha pogut dir la seua. L’aplicació de l’Article 155 –en aquell moment, un encert i una necessitat peremptòria– ens va salvar col·lectivament, a Catalunya, d’una atmosfera social irrespirable que hauria pogut conduir, al cap de poques setmanes, a escenes gens edificants.

No em parlin mai més d’independència: és una noció molt noble però bàsicament moral, prèvia a tota forma d’autodeterminació política, incompatible amb separatismes de via estreta. No hi ha diàleg possible sobre com encaixar Catalunya a Espanya, perquè Catalunya n’és part indestriable i ja hi està encaixada.

Els polítics separatistes que hem hagut de patir han danyat l’arrel de la convivència; són simples professionals del victimisme i del populisme, experts (força vulgars) en apropiacions i en segrests de béns que han de ser retornats a la raó comuna. El Separatisme, si més no en les seves epifanies dels darrers anys, és un moviment profundament reaccionari i allunyat de qualsevol forma de creativitat.

No és un procés: és un retrocés.