O pugem ara al tren de les renovables o se'ns escapa!

A Catalunya sempre ens les hem donat de treballadors i innovadors, ambiciosos amb tot allò que emprenem. Però en els últims anys la Catalunya que coneixíem penja d’un fil. Ja no som aquell país envejat per tothom, queda ben poc d’aquell rovell de l’ou dins d’Espanya i Europa. Catalunya semblava un oasi i estàvem orgullosos de pertànyer a aquest territori. Necessitem tornar al bon camí

O ens posem les piles o estem abocats a una decadència que en molts llocs ja s’ha instal·lat. Les empreses no ens veuen com el millor lloc on invertir. Tanmateix, les que no estan molt arrelades no els ha costat gaire de marxar. Tot plegat és molt preocupant.

Per una causa o altra, les últimes legislatures del Parlament de Catalunya s’han liquidat abans d’hora. A vegades, per la ingovernabilitat d’algun dels resultats electorals, i altres, per la paràlisi que suposa haver de passar tantes pantalles electorals que paralitzen inversions i paralitzen pressupostos governamentals.

En definitiva, ens estem guanyant la fama de ser un dels territoris europeus on hi ha més dificultats i més fiscalitat a l’hora d’invertir. Aquesta incertesa és la pitjor companya de viatge per atreure inversió, generar riquesa i crear llocs de treball.

Des de tota la classe política lleidatana, hem de passar pàgina i començar a prendre consciència de treballar plegats per Lleida i les seves comarques. Des de tots els àmbits, hem de lluitar per revertir el doble centralisme que patim, el que ve de Madrid i el que ve des de dins de casa: el de Barcelona.

Dit tot això, necessitem canviar el xip, ser valents i aglutinar esforços. Hem de trobar-nos en el que ens uneix i no hi ha millor motiu que unir-nos en la defensa dels interessos comuns de les terres lleidatanes. Entre tots i totes hem de flexibilitzar i agilitzar l’excessiva burocratització de qualsevol tràmit dins de l’administració. El que en algunes Comunitats Autònomes costa sis mesos, aquí costa dos anys i segons com, ens arriben unes noves eleccions i els canvis ens situen en el punt de partida. Tornem a començar. En aquest període, el més probable és que la inversió hagi volat cap a un altre territori. Ha passat, ho sabem i ho hem vist.

Estem davant d’un tren que està aturat, probablement, en l’última estació; el de les renovables. Si pugem, entrarem al vagó on van els que lluiten contra la crisi climàtica i al mateix tren hi van els que poden dinamitzar el nostre territori amb inversions que crearan llocs de treball, poden ajudar al finançament dels nostres municipis i també a revertir el despoblament. Tot des d’un vessant d’economia sostenible. Què més volem?

Bé, ara és l’hora de pujar a aquest tren que se’ns escapa. No ens esperarà més, Europa va llençada per tal d’assolir el 50% de l’energia procedent de les renovables abans de l’any 2030 i el 100% abans del 2050. Si no hi pugem, serem dependents d’altres territoris i Europa ens veurà com un país molt diferent respecte del concepte que se’ns tenia fa vint-i-cinc o trenta anys. O agafem el tren ara o anem endarrere. Hi pugem?