Deu anys de l'homenatge a Agnès Gregori

Fa un any i mig que estem immersos monotemàticament amb la pandèmia i les seves seqüeles. S’ha convertit en l’epicentre temàtic dels mitjans de comunicació, les tertúlies i les efímeres converses de bar. Problemes fins ara crucials en la nostra vida han quedat relegats –en moltes ocasions– a l’ostracisme informatiu. Tot plegat ha provocat que hagi passat desapercebuda una notícia històrica.

Ara fa 10 anys es descobria una placa amb què es batejava el nou pavelló de Lleida, ubicat al barri de Balàfia, amb el nom d’Agnès Gregori. Per primer cop a Lleida que un centre esportiu públic era batejat en femení.

L’Agnès és, conjuntament amb la seva germana Pepita, l’Emília Trepat, la Joaquima Andreu, l’Aminda Valls i la Maria Torremadé, testimoni de la irrupció de la dona en un món, com l’esportiu dels anys trenta, fins aleshores capitanejat i liderat per homes.

Després d’anys de lluita, el nou règim de la 2a república possibilità múltiples llibertats i un nou marc d’expressió que culminà políticament amb l’accés de la dona al vot i a l’elecció de Clara Campoamor com la primera diputada d’Espanya. De fet, es convertí en l’estendard del feminisme exigint l’aprovació, entre d’altres, de lleis a favor del divorci i el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat.

A casa nostra, l’Agnès i les seves companyes participaren en la trobada que el Club Femení i d’Esports de Barcelona realitzà al Camp d’Esports el 1931 per tal de promocionar la cultura física entre les dones. Aquest fou el punt d’inflexió i el trampolí que la conduí, des del Centre de Cultura i Esports de Lleida, a participar en múltiples campionats d’àmbit català i espanyol on reeixí amb diverses victòries. Tanmateix, aquesta forma d’emancipació va quedar truncada amb la Guerra Civil i la consegüent dictadura.

La llarga foscor franquista emboirà els seus èxits, les allunyà de la primera línia esportiva diluint les seves carreres i relegant-les a casa i al silenci. S’imposava un nou model de dona caracteritzat per la seva subordinació al prototip de mascle falangista.

Sortosament, el seu esforç i perseverança no han quedat endebades. Setanta anys després d’aquests esdeveniments, retornaven a la palestra en forma d’homenatge. A les acaballes de l’any 2010 el nou pavelló del barri de Balàfia era batejat amb el nom d’Agnès Gregori. S’acomplien dues fites històriques.

D’una banda, rescatar de l’anonimat l’Agnès, una de les pioneres de l’esport femení lleidatà. El seu nom és un homenatge a totes aquelles dones i homes que van mirar més enllà i que optaren, per l’exemple, per la lluita, la queixa i la reivindicació com a mecanisme de catarsi col·lectiva.

D’altra banda, mostrava la implicació de la ciutadania lleidatana –a títol personal i institucional– a recuperar la memòria històrica.

Més de 2.500 signatures i el suport d’una trentena d’entitats, liderades per DonaBalàfia amb el suport de la FAVLL i dels mitjans de comunicació locals –com els articles publicats al diari Segre rubricats per Xavier Madrona– la reivindicaven des d’una òptica de gènere. La conversió dels noms d’alguns carrers de Lleida per insignes dones locals i internacionals –com Virginia Woolf, Rosa Parks, Neus Català, Dolors Sistac i Elena Pàmies– i les fructíferes iniciatives, entre d’altres, de DonaBalàfia i de Dolors Comes des de l’horta de Lleida palesaven alhora la pervivència i aflorament del moviment veïnal lleidatà.

Després d’una llarga hibernació es reactivava amb força demandant protagonisme.

Pretenien i pretenen aportar la seva visió i percepció en el bastiment d’una ciutat que albiri en un horitzó proper la priorització de la qualitat de vida dels seus habitants. En definitiva, una transformació de la societat vestint-la i guarnint-la d’igualtat i equitat social, econòmica, ètnica i de gènere.