Totes dues coses

Ignorant i de mala fe, ambdues sàrries porta penjades el capitost del PP espanyol, Pablo Casado.

Ho ha demostrat en moltes ocasions, a més a més expressant-se sempre amb un mena d’irritant, estudiada, intemperància, feridora i de desagradable ressò. És una de les persones que només de plantar-se davant el faristol ja et fa sentir mal d’estómac.

Ho ha tornat a fer en clausurar un congrés del seu partit a les Balears, a Palma, o, com diuen a les illes, “a Ciutat”.

Adreçant-se als congressistes però amb la intenció d’altaveu per a tots els habitants de l’arxipèlag, va engegar que els illencs no parlen català (al contrari de com defineix l’Estatut la llengua insular), sinó que parlen mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, tot afegint que no són apèndixs de ningú. Que res de Països Catalans.

Els centralistes, cada cop que es tracta del català, apel·len als particularismes i exalcen les petites diferències. Ho hem vist munió de vegades: el mapa de la nostra llengua el volen reduir a la Catalunya continental de les quatre províncies, sense donar-li opció a conservar el nom fora d’aquell reducte; per tant, insistiran a fragmentar al més minuciosament possible la llengua. Exalçaran cada forma comarcal i fins local.

Filològicament, acadèmicament, el català, com recordava l’IEC en una nota oportuna a propòsit de la barrabassada del Casado, comprèn Catalunya, el Principat d’Andorra, el País Valencià (on se’l denomina valencià), la Catalunya Nord (el rossellonès ), la Franja de Ponent, les Balears, la zona del Carxe a Múrcia i la ciutat sarda de l’Alguer (allí alguerès). Se’n digui com se’n digui popularment i localment, l’idioma per a la ciència és el català.

Donar protagonisme a cada peculiaritat pretenent esborrar el comú denominador ja no pot ser avui producte d’ignorància, tot i que, en el cas de Casado, tot podria ser, ateses les rucades que hom li ha sentit engegar ara i sempre.

Quan parleu amb persones de Tamarit de Llitera i us diuen que parlen tamarità, o algú de Santa Coloma de Queralt orgullós del seu xipella, o una bona dona de Xerta del seu tortosí, tots ells saben que parlen català com tu, que, al teu torn, per acadèmic que siguis, t’expresses en el teu lleidatà, vigatà o calellenc. Només per ignorància, mala fe o càlcul polític, hom pretén fer exclusiu el nom del reducte geogràfic com si no n’hi hagués d’altre.

Els lleidatans amb anys a coll recordaran quant de temps a la postguerra corregué per la nostra ciutat la teoria que el lleidatà era la llengua pròpia de Lleida, i res tenia a veure amb Barcelona.

Lo Caliu Ilerdenc pretenia dogmatitzar! Verge de les Variants, si n’hi ha de formes, del català! Totes bones, totes branques i branquillons del tronc poderós.

Si ho pensem bé, el polític Casado creu que ell parla espanyol, però en realitat ell parla castellà, o més concretament palentí, perquè és la forma parlada a la seva nativa Palència.

Palentí, segovià, burgalès, conquenc, cacerenc, sorià, toledà, madrileny, murcià... Tot això parlen els que parlen castellà, però també sevillà, santanderí, gadità, colombià, uruguaià, hondurenc. No acabaríem mai.

Per què burxen en el tema de la llengua catalana tan bon punt en tenen ocasió? Per fer baladreig, per embolicar la troca, a veure si poden afeblir el català, al carrer, a l’escola, arreu. La presidenta del Govern de les Illes, Francina Armengol, el deixava retratat: “Com és que algú de fora que ni tan sols parla sa nostra llengua ens ha de venir a dir què i com hem de parlar?”. Ignorància o mala fe, per descomptat. I barra.