La burgesia emprenedora i l'estat insolvent

La doctora Lluïsa Pla (ponentina de Bell-lloc) és un dels talents desaprofitats a qui ens convindria escoltar més. Envoltats com estem de tanta xerrameca inútil i tants tòpics avorrits, una autoritat en l’àmbit de la historiografia com ella, però amb una visió panoràmica que va més enllà de l’especialitat, ens ajudaria a adquirir perspectiva i a descodificar el futur.

La seva obra Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX és un d’aquells llibres que alhora que ens expliquen un cabal de coses importantíssimes ens ajuden, encara més, a explicar-nos com a ponentins i catalans, a conèixer-nos com a nació.

Quan ella relata l’epopeia mercantil i empresarial d’aquesta nissaga de targarins ens obliga a establir comparacions amb la nostra gran burgesia actual.

La Lluïsa Pla, servint-se rigorosament d’un gavadal de fons documentals, ens explica com uns comerciants de teles i tenidors de censals espavilats de Tàrrega emigren a Barcelona per esdevenir el principal grup inversor de la ciutat i del país del segle XIX.

Sòlidament instal·lats al Cap i Casal (però sense desentendre’s de Lleida) funden societats mercantils, empreses industrials, bancs i temples de la cultura com el mateix Liceu. El seu desfici emprenedor és colossal i d’una ambició sense parió.

Pel que ens afecta a Ponent, vull destacar la construcció del Canal d’Urgell i del ferrocarril entre Barcelona i Saragossa.

Us imagineu avui un grup inversor privat que gosés projectar, finançar i bastir dues infraestructures d’aquest abast (alhora que n’impulsava altres) sense recórrer a l’Estat o a capitalistes estrangers? Segur que no. Hom pot objectar que la pressió fiscal d’aleshores devia ser d’un terç de l’actual.

Però també cal destacar que els Girona van topar amb un estat que reiteradament va fer fallida financera i va esdevenir un dels més insolvents del món, alhora que ni tan sols podia garantir una certa estabilitat política i social (recordem-nos de les guerres carlines i dels múltiples cops d’estat de diferent signe) ni tampoc monetària, perquè la divisa amb què operaven (la pobra pesseta), en expressió grollera, servia poc més que per torcar-s’hi.

Els Girona van haver d’anar a raure amb un estat que els endossava (si volien autoritzacions i llicències) muntanyes de deute públic empestat que no volia cap mercat internacional i que no tenia cap projecte per a Catalunya que no fos sagnar-la fiscalment.

Malgrat això, no van parar d’invertir en empreses, societats, carreteres, canals, ferrocarrils i altres inversions capitals per a una economia productiva, sovint a risc de perdre-hi bous i esquelles. Jo em pregunto quin és el projecte que tenen per a Catalunya els Rosell, els Gay de Montellà, els Fainé o els Oliu? A què aspiren empresarialment i econòmicament els qui no han estat capaços ni de pressionar per a la construcció del corredor mediterrani, la supressió dels peatges o l’obtenció de la gestió des de Catalunya de l’aeroport del Prat? En quins sectors estratègics per tal de promoure la revolució científica, tecnològica i verda han invertit per intentar mantenir-nos al capdavant com a país?

Sí que sabem, en canvi, que s’assemblen cada vegada més al gran empresariat madrileny, que prospera arrecerat al BOE i inclou als seus consells d’administració una rècula d’exministres del PP i del PSOE per tal de garantir-se tots els privilegis que atorga el poder. Són els mateixos que si badem acapararan els Next Generation en una altra operació de depredació de fons públics d’escàndol.

Els Girona no eren pas sobiranistes (les coordenades ideològiques de llavors ho haurien fet impensable), però pensaven i actuaven des d’una mentalitat emprenedora formidable.

A més, ho feien malgrat la rèmora d’un estat en fallida permanent que, a diferència d’avui que el BCE ha evitat que hàgim esdevingut l’Argentina del Mediterrani, ni disposava de remeses gairebé il·limitades d’una moneda sòlida com l’euro ni tenia els principals mercats del Continent oberts. Eren i representaven, doncs, la gran burgesia emprenedora que ja s’ha esvaït, perquè la d’ara sembla que no tingui cap altre projecte nacional que arreplegar les engrunes del magnificent pastís madrileny de la Villa y Corte i fer barretada als seus detentors alhora que participa dels seus tèrbols tripijocs.