Dones i l’Afganistan

Segurament, com a moltes dones, aquests dies la ràbia i la impotència m’envaeix. Contínuament ens arriben notícies, imatges i vídeos sobre la gravetat i la brutalitat envers moltes persones a l’Afganistan, però principalment dirigides a les afganes. Per què? Doncs únicament i exclusiva pel fet de ser dones.

Dones com Shamsia Hassani, grafitera afganesa; Zarifa Ghafari, defensora dels drets de les dones i alcaldessa del municipi afganès de Maidan Shar, o el grup de reporteres Rukhshan Media, que lluita per seguir informant “mentre sigui possible”, o Sahraa Karimi, presidenta de l’Agència Estatal de cine Afghan Film. Dones soles o divorciades (per no tenir protector masculí) són rebutjades per la comunitat, i així metgesses, professores, empresàries, periodistes, pintores, caixeres, actrius, cuineres, enginyeres, advocades, infermeres, mestresses de casa... Setze milions de dones i nenes ploren davant l’abandonament de la comunitat internacional, que les ha deixat soles davant la misogínia dels talibans.

Els seus drets han desaparegut en tan sols una setmana i temen per la seva vida, perquè un poder fanàtic ha envaït les seves vides . Totes i tots hem llegit les 29 prohibicions que els talibans imposen a les dones publicades per l’Associació Revolucionària de les Dones de l’Afganistan: completa prohibició del treball femení fora de casa, prohibit estudiar a les escoles, universitat o qualsevol institució educativa, prohibit ser tractades per doctors masculins, obligatori ús del burca, prohibit riure en veu alta, prohibit practicar esport, prohibida la presència a la ràdio, televisió o reunions públiques i assots, pallisses i abusos verbals contra les dones que no vesteixin d’acord amb les regles talibanes o que no vagin acompanyades del seu marit o guardià. I així fins a 29 prohibicions. Prohibicions que sembla que no siguin possibles al segle XXI, prohibicions que es transformen en lleis que no haurien d’existir mai.

. Tot el rastre de les dones afganeses desapareixerà. No es pot permetre. M’horroritza. Què estem disposades a fer? Cal reivindicar que la igualtat és inseparable de la llibertat i dignitat de les persones. Cal exigir que l’Afganistan mantingui obertes les fronteres per totes i tots aquells que vulguin abandonar el país. Cal garantir el dret d’asil i protecció internacional.

Nadia Anjuman (1980-2005) va ser una poetessa afganesa assassinada a cops pel seu home i per la família d’ell. Destacada impulsora dels drets de les dones, va crear clubs de lectura en contra del règim del seu país i va escriure aquest poema: “No hi ha diferència entre parlar, riure, morir, ser. Jo, amb la meva soledat esgotada, amb dolor i tristesa vaig néixer per res. La boca s’ha de precintar... Soc una dona afganesa, així que sol té sentit gemegar”.