Nens i nenes que somien

Un dia t’aixeques i decideixes que no vols seguir al teu país d’origen, decideixes creuar l’estret, “el cementiri del Mediterrani”. Quilòmetres i quilòmetres plens d’inseguretats, d’angoixa i de por. No obstant això, decideixes anar-te’n, decideixes renunciar a la teva mare, a la teva família, als teus amics, als teus estudis, al teu entorn i a la teva vida. Nois i noies, menors de divuit anys, recorren molts quilòmetres per arribar a Espanya, i ho fan sols, sense familiars.

Fugen del seu país perquè no poden aguantar la situació en la qual es troben, per la guerra, pel maltractament, perquè treballen i no cobren prou, perquè la situació de la seva família els supera, perquè viuen en un país corrupte, per milions de raons. I ho fan amb un visat, sota un camió, en una patera, saltant una tanca, caminant anys, passant de país en país… Posen la seva vida en perill per tenir-ne una de millor, una vida digna. Perquè arribar a un país nou significa vida nova, una segona oportunitat, deixar endarrere totes les preocupacions i incerteses, per començar a fer realitat tot allò que sempre havien somiat. I això els porta a arriscar-se.

I encara així, mirem-los amb cara de por i de fàstic a la vegada, perquè no es queden al seu país, perquè us venen a prendre el que és vostre i a viure de les vostres ajudes. Mirem-los com si fossin uns salvatges, que roben i delinqueixen. Mirem-los com si no ens importessin res. Sense voler entendre que són nens i nenes, que reben agressions, insults i comentaris racistes. Nens i nenes que no saben jugar, que mai n’han sabut, i mai en sabran. Nens i nenes que ja no són nens, que se’ls ha arrabassat la infància, l’adolescència i la vida.

Tot això, i la gent és capaç d’etiquetar-los en una sola paraula. Una paraula que inclou per igual a milers de nens, amb una història totalment diferent, els anomenats “mena”. Amb freqüència utilitzem aquesta paraula sense adonar-nos que és un terme que deshumanitza i relativitza, carregada de negativitat i que ajuda que les persones s’oblidin de la contínua vulnerabilitat dels drets d’aquest col·lectiu. Utilitzant la paraula “mena” no estem veient les coses com realment són, ja que és un terme que s’utilitza amb la finalitat d’aïllar.

Ens enfrontem a l’estigma i a la criminalització que sofreixen els menors immigrants no acompanyats. És fonamental conèixer la seva realitat i veure les propostes i respostes que podem donar com a societat a aquests nens i nenes tan vulnerables. Són menors que es troben sols, que estan sols, perquè els fem sentir sols. Nois i noies que no dormen a la nit, que desitgen treballar per ajudar la seva família, que desitgen viure la seva joventut, estudiar. A qui se li va acudir posar-los l’etiqueta d’il·legal?  Avui en dia, seguim lluitant perquè els infants i adolescents estrangers no es trobin amb més obstacles pel camí. Fem-ho fàcil.