La fortalesa dels valors compartits

La victòria a Almansa de l’exèrcit borbònic sobre els aliats va convertir la ciutat de Lleida en un objectiu prioritari. Avançant des de Fraga i ocupant Balaguer, Felip II, duc d’Orleans, amb 30.000 homes al capdavant de l’exèrcit borbònic, enfilava el camí cap a Lleida per conquerir la ciutat el 12 de novembre del 1707, després de dos mesos de setge. A Lleida, la seguirien viles importants del moment com Tàrrega, Cervera o Agramunt.

Era evident que la posició geogràfica de la ciutat de Lleida, porta d’entrada per la zona d’Aragó, i la seva riquesa agrícola, la convertien en un objectiu estratègic.

La seva ocupació obria les portes a l’ocupació de tot el país sencer. L’11 de setembre de 1714, 6 anys després de l’entrada de les tropes borbòniques a Catalunya i de 14 mesos de resistència, queia la ciutat de Barcelona i s’iniciava d’aquesta manera un dels períodes més foscos per al principat.

El decret de Nova Planta abolia les vegueries vigents des de l’època medieval i imposava una divisió territorial en dotze corregiments.

Durant aquells anys, Lleida perdé la meitat de la seva població. La Seu Vella es convertí en caserna, el turó en un complex militar i l’Estudi General i la Paeria eren suprimits.

No fou fins a l’11 de setembre del 1886 quan es commemorà, per primer cop, la Diada nacional de Catalunya, en una missa oficiada a Santa Maria del Mar, just al costat del Fossar de les Moreres. Una diada que ja, des dels seus inicis, va ser objecte de confrontació i control amb i per part d’un estat que mai va voler reconèixer l’origen, la història i la identitat d’un país mil·lenari i que –no ho oblidem– s’estén més enllà de les actuals fronteres administratives imposades per decret.

El 28 de juny de l’any 2010 un nou decret en forma de sentència del Tribunal Constitucional manllevava bona part del gruix d’un Estatut de Catalunya que, malgrat no ser la resposta definitiva al greuge històric que ha patit el nostre país, era un punt de partida que comptava amb un ampli consens de la societat catalana, tal com va quedar palès el setembre del 2005 al Parlament de Catalunya i, mesos més tard, a través de les urnes. Un cop més, la voluntat d’un poble expressada democràticament s’estroncava per la via de la imposició i obria un nou marc de mobilitzacions i reivindicacions que ens portaria al referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

La resposta repressiva i judicial d’un estat que mai ha volgut optar per la via del diàleg i la negociació fa que, dia rere dia, l’anhel de llibertat col·lectiva sigui més viu que mai. La necessitat de generar consensos al voltant del dret a decidir el nostre futur ens interpel·la a posar en valor les fortaleses i els objectius compartits per davant de les diferències legítimes en un moviment divers i transversal. I és precisament aquest esperit de lluites compartides el que ens uneix i ens ha de permetre avançar.

La Diada d’enguany vol ser, precisament, aquesta manifestació de força però, també, la demostració que Catalunya mai s’aixecarà dels espais on es pugui avançar a través del diàleg i la negociació. Sabem que, fins a dia d’avui, hem trobat silencis i buits a l’altre costat de la taula. Però no per això defallirem, ans al contrari, ens hem de fer més forts que mai, perquè l’objectiu pel qual treballem és tan gran i tan noble com ho és el nostre país.