11S. Sense lluita no hi ha conquestes col·lectives

Són diversos els elements, monuments i espais que ens recorden la caiguda de Lleida, durant la guerra de Successió. Segurament, la Seu Vella o el Convent del Roser són els més coneguts. Història viva de la nostra ciutat que ens recorda la lluita per uns ideals i la supèrbia borbònica a l’hora de fer-los aterrar. Va ser el 1707, set anys abans de la famosa data que ens porta avui aquí, l’11 de setembre del 1714. Les bretxes a la muralla, entre Magdalena i el Carme, els fets del convent del Roser, l’explosió de la mina de Sant Andreu... Formen part del paisatge de la batalla, però és a la Seu Vella on va tenir lloc el darrer acte de la caiguda de Lleida; és dins dels murs de l’entorn fortificat que resistiren els darrers homes de la guarnició aliada i que patí fam i set una bona part de la ciutadania, i és on el príncep Enric de Hessen-Darmstadt va capitular el dia 11 de novembre del 1707. Al Convent del Roser farem l’ofrena de les entitats de la ciutat, perquè també és, sens dubte, símbol de la resistència lleidatana i un dels protagonistes de les violències d’aquell 12 d’octubre del 1707, quan les tropes de Felip V hi van calar foc i hi van cremar o executar els lleidatans que s’hi havien refugiat.

Però, si una cosa caracteritza el poble català, és la seua resiliència, i aquesta ha estat, també, una de les lliçons que ens ha deixat la Covid-19. “Recuperar- se, adaptar-se i desenvolupar- se positivament davant les circumstàncies adverses.” Això portem fent els catalans i catalanes durant més de 300 anys. I és des de la resiliència que hem arribat on som ara. Des de la lleialtat i la convicció històrica, continuem defensant la llibertat del nostre poble i el dret a decidir el nostre futur. Continuem ferms exigint l’amnistia per a tots aquells polítics i membres de la societat civil que igual que el 1707, el 1714 o el 1936 van donar la cara per defensar els anhels democràtics dels catalans i les catalanes. Justament, aquesta setmana he rellegit l’assaig que Jordi Cuixart va escriure des de la presó. Ho tornarem a fer. Són els pensaments i les certeses d’un home de pau privat de llibertat per defensar les urnes. A la part final del llibre, hi ha un fragment que per a mi defineix l’essència de la història de Catalunya i sobretot dels darrers 10 anys, així com l’esperit i l’ànima de les darreres diades: “La història ens ensenya que sense lluita no hi ha conquestes col·lectives. La lluita feminista i del moviment veïnal en són clars exemples. Com també ho va ser el moviment d’objecció de consciència i per la insubmissió que va acabar amb el servei militar obligatori a l’Estat espanyol.”

Precisament, la història del poble català està escrita a partir de lluites constants contra la repressió. Les “lluites compartides” de què parla també Jordi Cuixart. Perquè això va d’una causa noble, justa i legítima. I el nostre deure, com a representants de la ciutadania i com a republicans, és defensar l’autodeterminació del poble de Catalunya.

Ens toca viure una diada atípica i diferent. A poc a poc anem recuperant elements de l’antiga normalitat, però encara ens queden lluny les diades festives i massives. Però tornaran. Perquè, com deia, els catalans i catalanes som resilients. Ens recuperarem, ens adaptarem i ens desenvoluparem positivament davant les circumstàncies adverses que ens toqui afrontar. Mentre treballem per acumular forces que tinguin una expressió electoral inequívoca, no deixarem de prendre decisions ni d’afrontar debats complexos, perquè hem estat elegits per governar en benefici d’una immensa majoria social. Us desitjo molt bona Diada. Salut i llibertat!