El carrer del Bisbe Irurita

A la ciutat de Lleida hem tingut carrers polèmics fins fa quatre dies. Eren carrers dedicats a alcaldes i a actius partícips de la dictadura franquista, la qual va contribuir a mantenir i perllongar en el temps el que agreuja la seva culpabilitat política. Tots aquests personatges estaven en l’òrbita del Caliu Ilerdenc, associació creada el 1941 per influents prohoms franquistes amb la missió de blanquejar l’aberració del règim i eixamplar els seus tentacles en la societat amb el proselitisme de les “caliuades”, trobades que encara celebren en un xalet.

Decennis enrere, una de les principals missions del Caliu era la tergiversació, mitjançant la propagació d’una pseudohistòria a través del “leridanismo” i de la “Terra Ferma”, que ideava una identitat lleidatana pròpia per anar-la desvinculant de Catalunya i apropar-la a l’Aragó. Fidel als postulats del Caliu Ilerdenc era l’exalcalde socialista Àngel Ros. Enteneu per què durant tot el seu mandat va defensar l’honor dels franquistes amb carrers dedicats? Anem a un altre tipus de franquisme que, encara avui, passa desapercebut en noms dels carrers.

Tot i que cèntrics i ben presents en la vida quotidiana, mantenen incòlume el passat franquista. Un és el petit carrer de Santa Marta, que correspon al comte de Santa Marta de Babío, insigne franquista. Un altre és el llarg carrer del bisbe Irurita.

Manuel Irurita Almandoz va ser bisbe de la diòcesi de Lleida del 1926 al 1930. Després, nomenat bisbe de Barcelona, va continuar exercint de bisbe de Lleida fins al 1935. Irurita fou un personatge controvertit ja des del naixement, que, segons la font, és el 1875, 1876 o 1878.

Navarrès que va aprendre català, a Barcelona se li gira la xaveta i es torna anticatalanista. Tot i que el palau episcopal i el de la Generalitat estan a tocar, el cardenal Vidal i Barraquer l’obliga a presentar-se a Francesc Macià quan és escollit president de la Generalitat. Anys més tard, ha de tornar a obligar Irurita que enviï capellans per les absoltes al funeral del president.

Irurita manté contínues trifulgues amb associacions catòliques catalanistes i conspira a favor de la revolta feixista del 1936 afavorint reunions entre els sectors sediciosos d’eclesiàstics, militars i burgesos. Si el seu naixement és confús, més ho serà la seva mort. Es desconeix quan fou assassinat, si el desembre del 1936 al cementiri de Montcada o el gener del 1939, entre la Seu d’Urgell i Andorra.

Corrien rumors de tot tipus. Després de l’any 1936, testimonis asseguraven veure’l pel carrer, disfressat d’amagatall en amagatall, i fins i tot es deia que el revolucionari Bonaventura Durruti l’havia ajudat a escapar dels assassins de la FAI. Tan grossa es va fer la bola que, en plena Guerra Civil, la CNT-FAI ha de desmentir la intervenció de Durruti.

Tampoc és gens clar qui és dins el fèretre amb el qual l’any 1943 van enterrar el “màrtir Irurita” a la catedral de Barcelona, seguit amb tota la pompa per l’alta jerarquia nacionalcatòlica (embolics que intenta resoldre el periodista Josep Maria Ràfols a La increïble història del bisbe Irurita). A Lleida, el nom del carrer, a tocar de l’església de Santa Teresa (plaça de les Missions) és degut que, a l’inici del seu bisbat, Irurita havia ideat construir-hi un enorme santuari dedicat a Santa Teresa, amb una gegantina catedral per a 3.000 feligresos, un campanar de seixanta metres d’alt (tant com el de la Seu Vella), i edificis annexos, entre els quals un centre internacional de pelegrinatge. El projecte, de l’arquitecte Manuel Cases Lamolla va quedar estroncat per la Guerra Civil i, tot i que molt reduït, reprès uns anys més tard pel mateix arquitecte, ara ja membre del Caliu Ilerdenc.

En el resum biogràfic queda ben clar que el bisbe Manuel Irurita era anticatalanista, i més feixista que sumant tots els que s’han eliminat del nomenclàtor de la ciutat. De la mateixa manera que no tots els àngels són bons, tampoc no ho són totes les santes ni tots els bisbes.