Tu a Glasgow i jo a Ponent: de la inacció climàtica global a la devastació local

Amb la resolució final encara calenta, la 26a Cimera de les Nacions Unides pel Clima o COP26 celebrada durant aquestes últimes setmanes a la ciutat de Glasgow acaba amb uns acords que no satisfan cap de les parts. I és que, malgrat la ineficaç bona voluntat de limitar l’augment mitjà de la temperatura global a 2,4 graus centígrads respecte a nivells preindustrials, les ambicions climàtiques, les decisions sobre el mercat global de carboni i la reducció de l’ús de combustibles fòssils queden, un cop més, posposades sine die. La COP26 es recordarà, a tots els efectes, per ser la traïció de les nacions líders de l’economia mundial a qui realment estan patint les conseqüències climàtiques: la falta d’acord per establir un mecanisme de finançament per als danys climàtics i les ajudes als països en vies de desenvolupament es contraposen a la situació real d’emergència climàtica en què ens trobem actualment.

Les evidències mostrades per l’Informe Especial del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de les Nacions Unides demostren que l’escenari de la inacció climàtica, fins i tot un que contempli el manteniment dels compromisos actuals, causarà abans del 2030 un augment entre 2 °C i 3 °C respecte a la mitjana preindustrial. Quan simplement un augment de 1,5°C pot causar efectes devastadors sobre el planeta, ni tan sols podem parlar de futur desesperançador quan ja patim les conseqüències en el present. Si bé una bona il·lustració d’aquesta situació d’emergència podria ser la imatge de Simoin Kofe, el ministre de Relacions Exteriors de Tuvalu, recitant un discurs dins del mar amb l’aigua pels genolls, és ben cert que podria haver sigut igual de representatiu fer-lo des del Segrià, les Garrigues o el Baix Urgell.

Segons un informe recent del Servei Meteorològic de Catalunya, a l’interior de Catalunya les temperatures superaran els 45 graus centígrads abans de mitjans de segle, és a dir, en menys de 30 anys. De fet, això té uns efectes gravíssims en les zones que viuen del sector agroalimentari, ja que l’augment de la transpiració de les plantes provoca que aquestes necessiten més aigua per produir el mateix. Un estudi de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC) apunta que els municipis més vulnerables al risc d’increment de les necessitats de reg, per l’augment de la temperatura, se situen principalment a la plana de Lleida.

La desertificació de zones on el sòl tenia funcions de drenatge i de generació d’aqüífers reduirà la demanda d’aigua i augmentarà la de substrats, amb el cost energètic i climàtic extra que suposaria. La pèrdua de diversitat i les temperatures extremes també afectaran l’Alt Pirineu i Aran, fet que es tradueix a un major risc d’incendis i d’allaus i una tendència d’inundacions, pluges torrencials i temporals que podrien afectar els eixos i les conques fluvials del territori. Sense cap mena de dubte, tot plegat suposa, més que una amenaça, un atemptat contra les relacions socials, culturals, econòmiques i de subsistència de les lleidatanes.No obstant, i per inversemblant que resulti, la situació d’una real, evidenciada i pràcticament irreparable emergència climàtica queda contraposada amb polítiques públiques que es mouen entre la hipocresia i la ignorància flagrant, com la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu o la massificació especulativa de centrals eòliques i solars a la Segarra.

El “bla, bla, bla” de la Greta Thunberg es podria traduir perfectament amb un “xerren, xerren, xerren” a Ponent. Els discursos dels nostres dirigents carregats de bones intencions i defensant una transició ecològica, justa i que contingui dimensions transversals en àmbits com l’ocupació, el feminisme o el respecte als Drets Humans i LGBTIQ+ col·lideixen frontalment amb macroprojectes sense dimensió climàtica i polítiques de greenwashing al servei de les elits.Avui més que mai es necessiten més Fridays For Future o Extintion Rebellion i menys Green Deals i COP. Les ciutadanes hem d’aprofitar aquesta oportunitat de reivindicar un ecologisme transversal, que sorgeixi de base i posi en primer pla la vida de cada una de nosaltres.

Perquè, malgrat tot, l’últim que és perd és l’esperança, i aquesta és verda.