COLABORACIÓN
A Lleida, ningú sense llar
No totes les cases de Lleida són una llar i malauradament no totes les persones de Lleida viuen sota d’un sostre. El sensellarisme és un fet global que es dona a totes les ciutats del món, però que es doni aquest fet no vol dir que l’hàgim d’acceptar de forma resignada o pal·liar amb recursos assistencialistes que només voldrien tranquil·litzar la nostra consciència de veure algú dormint al carrer. Que Lleida hagi celebrat una audiència pública per parlar de les Estratègies i serveis municipals d’atenció a les persones sense llar és bo perquè la situació del sensellarisme ha anat canviant i perquè cal que es lideri un projecte integral, capaç d’aglutinar tots els agents implicats i posar fil a l’agulla a una estratègia amb visió conjunta.
Entre les coses que han anat canviant hi ha l’augment de les persones sense sostre, que des del darrer recompte han passat de 55 a 72, que són les que s’atenen des del Centre Obert de la Fundació Arrels Sant Ignasi. El Centre Obert és aquell lloc bo que esdevé una mica casa, un lloc que aprofitem al màxim perquè aquella estona de dutxa, cafè, bugaderia, barberia i servei de consigna pugui ser quelcom semblant a un acompanyament que permeti establir un vincle que generi processos de creixement. Un altre fet nou del sensellarisme és l’aparició de joves menors de 25 anys.
Molts joves de 18, 19, 20, 21.. que es troben vivint directament al carrer, en infrahabitatge o derivats a l’alberg Jericó. Joves –que són els nostres joves– que viuen sense un accés a la formació, al treball i a un lloc digne on viure.
A aquestes novetats cal afegir les situacions que viuen moltes persones que venen cada estiu i que no troben tampoc un lloc digne on viure durant la temporada de la fruita. Cal, doncs, obrir un debat sobre el model d’acollida i hospitalitat de la nostra ciutat i fer aquest pla de treball, però cal que es pugui donar resposta, de forma urgent, a un pla iglú digne, i cal que la ciutat tingui un alberg per a temporers. Que la gent no dormi al carrer no és qüestionable, és un dret.
En qüestions de justícia social no ens valen les disparitats partidistes o el filibusterisme de cada parròquia. Un recurs, per si sol, sabem que no posa fi a aquesta situació, i cal que les parets de l’edifici vagin seguides d’un projecte d’acompanyament que esdevingui transformador. Per això és legítim preguntar-se com serà el projecte en la seva globalitat.
I, mentrestant, què esperem d’aquesta audiència? Ens agradaria que s’abordés el sensellarisme de forma integral. S’ha de recordar que, a banda d’un alberg d’emergències, ens calen altres recursos, com una residència per a persones que estan en procés (demanda històrica). Que els projectes innovadors, com el 360, tenen un abast escàs i que no acaben de donar resposta a la gran demanda de joves menors de 25 anys.
Ens cal també que aquest projecte, a banda de recursos, vagi acompanyat d’un pla de sensibilització ciutadana i inclogui accions d’incidència que ajudin a fer canvis reals per fer polítiques més justes. Ens cal sensibilitzar perquè les nostres vides encara estan tenyides d’aporofòbia i racisme. Que cada persona pugui viure en una casa i que cada casa pugui esdevenir una llar és la nostra prioritat.
Que Lleida esdevingui ciutat acollidora és un regal que ens fem a totes i tots.