Reivindicant l'Any Viladot

Com a president de la Fundació Guillem Viladot Lo Pardal i, per tant, representant d’un patronat farcit d’institucions polítiques i també de persones que vàrem conèixer Guillem Viladot, voldria fer unes manifestacions arran de l’enfocament que la Generalitat de Catalunya ha fet del centenari del naixement de Guillem Viladot. En primer lloc, pels qui no ho saben, la meva presidència és circumstancial. Soc el nebot del Guillem, i cap mèrit més em legitima. Però sí, vaig ser un afortunat. El visitava sovint, tant a Agramunt com al seu pis de Barcelona, on residia un parell de dies a la setmana. Vaig acompanyar-lo en algun viatge en què es varen gestar llibres de poemes. Em va estimular l’interès per la cultura, però sobretot em va desvetllar una immensa tafaneria i un sentit crític sobre tot el que ens envolta. Conviure amb el Guillem era divertit. El seu ritme creatiu era imparable. Molt sovint era un transgressor, un provocador.

Ens va deixar el 1999. De seguida la família ens vam posar en marxa per constituir la Fundació. No va costar gaire perquè el Guillem ja havia construït i/o reformat tres immobles i ja hi havia col·locat la seva obra plàstica. L’obra literària estava prou ordenada al seu habitatge del carrer Sió d’Agramunt. Va destinar una bona part del seu patrimoni a aquesta tasca. Recordo que un cop em va dir: “Mentre altres compren grans vaixells d’esbarjo, jo destino els meus recursos a la meva obra i al seu continent, els pardals”. El Guillem mai va mercantilitzar la seva pulsió creativa. Ben al contrari. La família, vídua i nebots vam completar la cessió de la propietat de les obres, dels drets i dels edificis. La Fundació té un pressupost ben minso. Poc més de 30.000 euros l’any. Mantenim les instal·lacions (més de 600 metres quadrats) i difonem la figura del Guillem i la seva obra. Hi contribueixen institucions públiques. L’ajuntament d’Agramunt en primer lloc. També la Diputació de Lleida i el consell comarcal. La Generalitat també, però sempre de manera molt discreta. Amb el lideratge de Pau Minguet, la Fundació està molt il·lusionada amb l’arribada del centenari. És el gran pretext per donar una empenta a la difusió de Guillem Viladot. S’està treballant en diversos àmbits perquè esdevingui un èxit.

La decisió del departament de Cultura de deixar en un segon pla, concretament a “altres commemoracions”, el tractament del centenari ens ha produït frustració. Constitueix una oportunitat perduda per reparar la marginalitat en què la Generalitat ha tractat la Fundació. Un veritable contrast amb la generositat del Guillem, de la seva família, d’altres institucions, de molts intel·lectuals i de seguidors de la seva obra. Com a representant de la Fundació, se’m fa indispensable demanar que la Generalitat no escatimi recursos, malgrat haver-nos deixat a “altres commemoracions”. Els més coneixedors de la transcendència de l’obra del Guillem ho reclamen, i ara és el moment. Finalment, vull agrair, en nom del patronat, els esforços de Pau Minguet, de tots els que de forma immediata han escrit articles en diversos mitjans i de tots els que s’han manifestat a través de la plataforma de suport al centenari Viladot. Lluitarem perquè el centenari situï Guillem Viladot on es mereix.