Tot recordant l'Esperança Canut Diu

El 15 de desembre del 1981 va tenir lloc la presentació a Lleida del Centre de Planificació Familiar i Educació Sexual al Saló de Plens de la Paeria, com a resultat d’un intens treball des de diferents àmbits de la ciutat. Tres dies després seria inaugurat el local que acolliria aquest servei obert a la ciutadania, lliure i gratuït, en un immoble de la rambla de Ferran. El primer ajuntament democràtic, al capdavant del qual hi havia l’alcalde Antoni Siurana, va assumir aquest projecte a petició del Grup de Dones de Lleida i a proposta del grup municipal comunista del PSUC, grup que entre altres responsabilitats ostentava la Regidoria de Sanitat.Dos anys d’intens treball amb la participació del Col·legi professional de Treball Social, de la Delegació a Lleida de la Conselleria de Sanitat, així com la responsable dels Serveis Socials de la Paeria.

Tot projecte té una ànima impulsora, una persona capdavantera que a més de fer la proposta i defensar-la, calia que donés exemple per tal d’aconseguir els objectius. En aquest cas l’ànima estava representada per una dona. Una dona que des de la seva professió, la infermeria, i des de la seva militància feminista en el Grup de Dones de Lleida, va saber engrescar la resta del Grup i formular al mateix temps la petició per escrit a la Corporació municipal.

Esperança Canut i Diu, la seva trajectòria, els seus escrits a la premsa, les seves xerrades informatives i formatives que incansablement impartí sense cap tipus d’interès personal, tot plegat acompanyat per una campanya amb el nom de “Fills desitjats, fills feliços”.Els seus escrits a la premsa del moment, directes i sense prejudicis, denunciaven situacions viscudes personalment al llarg de la seva tasca laboral: dones amb problemes de tota mena, des d’embarassos no desitjats, estat de necessitat i sovint situacions acompanyades de violència masclista.. Un d’aquests escrits, després d’una exhaustiva explicació de la situació sanitària a Catalunya, finalitzava tot dient que “qui promou l’avortament és la manca de polítiques de prevenció per part del govern”. Aquest seria un dels arguments presentats a l’hora de fer pressió a l’Ajuntament per endegar el projecte del Centre al més aviat possible i que en un termini de dos anys es posaria en funcionament.L’abril del 1980, en plena campanya informativa i divulgativa dels mètodes anticonceptius dirigida per la Conselleria de Sanitat de Catalunya, a la qual també s’afegí el Grup de Dones de Lleida, va tenir lloc una taula rodona, en la qual entre altres persones representatives de la vida ciutadana hi participaren dues dones feministes, una d’elles fou l’Esperança Canut.

Aquest debat va deixar palès que la creació del Centre era una demanda altament sentida, la qual cosa es concretaria amb el suport de partits polítics, sindicats i entitats ciutadanes de diferents àmbits que s’afegiren a la petició, i davant de la qual el Consistori posaria les eines necessàries.Els resultats van ser visibles pocs mesos després del seu funcionament. Es posava de manifest amb les estadístiques recollides pels mitjans de comunicació que referendaven l’èxit del servei, el qual restaria alguns anys depenent de la Paeria, amb pressupost especial, fins que fou assimilat per la Seguretat Social passant temporalment el servei al Cap de Balàfia-Secà, i posteriorment assumit pels diferents centres d’atenció primària.La resposta de la Paeria fou ràpida i el servei estava obert no solament en l’àmbit local, sinó a totes aquelles dones de fora que en tinguessin necessitat.A hores d’ara el tema torna a ser notícia: l’aplicació restrictiva de la Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs ha evidenciat una realitat lluny de “l’avortament, lliure gratuït i a càrrec dels centres públics”. Tot plegat està donant lloc a un moviment reivindicatiu molt important arreu del país i també a casa nostra que juntament amb la violència masclista contra les dones reforça la lluita feminista.Què està passant amb la petició d’un centre d’acollida d’urgència per a les dones en situació de violència i els seus fills i filles que ja l’any 1981 sol·licitàvem a l’Ajuntament de Lleida?