Honor o culpa, i l'avenç de l'extrema dreta

La societat té dues maneres de controlar els individus, per l’honor o per la culpa. També existeixen moments històrics i cultures que advoquen més cap a una forma o altra. És una classificació abstracta i, com a tal, arquetípica.

Ha de servir per comprendre i no se li ha d’exigir una plena materialització. No fa tant de temps que una dona que quedés en estat abans de casar-se era mal vista. I què podem dir dels separats.

Ser assenyalat per la justícia era mal vist. Això afectava la persona en qüestió però també al seu entorn familiar directe. L’honor era i és una manera de controlar el comportament de les persones.

La pressió que feia el grup, a través de comentaris i de buits, era tan gran que provocava una pressió de control molt dura i sovint hipòcrita. Així, si no se sabia la cosa, passava dissimulada. Que bé que sabien dissimular-la alguns, especialment els benestants econòmics.

Això ha estat tema de múltiple literatura i comentaris. Sembla que ens n’hem alliberat força d’aquell control i d’aquella hipocresia. Ara bé, això vol dir que les persones individuals ens hem alliberat del control social? No.

Hi ha una altra forma de control que és la culpa.Aquesta polaritat de formes de control ha existit, podríem dir, des de sempre. La culpa usa altres mecanismes. En lloc de ser el comentari o el buit social dels altres –extern–, ara són mecanismes interns els que exerceixen el control i giren al voltant del sentiment de culpa.

Si, segons sembla, l’honor com a forma de control social és cosa del passat –pot tornar amb facilitat, però–, el mecanisme de la culpa avui és molt present. La culpa per la imatge del propi cos, el que ara s’anomena ecoansietat, o l’augment de problemes mentals –especialment en la joventut– són algunes de les manifestacions més conegudes. Culpabilitzar-se per tenir unes anques massa amples, no ser prou alt, no poder fer prou per evitar el desastre ecològic que ens espera, la nul·la esperança en la humanitat i el fet que hom n’és part i tantes altres formes de culpabilitat ens porten a greus trastorns alimentaris, a no voler tenir fills per no augmentar més el drama de la superpoblació o per portar al món més consumidors que gasten i alteren l’equilibri natural, també i a tota una multiplicitat de problemes mentals que ens obliguen a buscar respostes i parlar-ne obertament en lloc d’amagar-ho.

Al cap i a la fi, la fase de l’honor també es va acabar en part per no dissimular. I és que la culpa és un mecanisme de control tan violent i esquinçador com l’honor.El políticament correcte pot establir un marc de repressió tan estricte com les exigències d’una legalitat asfixiant. Les formes de rebel·lió en un cas poden ser els vots a una extrema dreta o una dreta extrema que apareix com a defensora de la llibertat, com ho va ser la contracultura dels anys 60 i 70.

Compte amb el que pot venir. Thomas Mann ja ens advertia que, si el feixisme havia d’aparèixer a Amèrica –i per extensió al món occidental–, ho faria sota la vestimenta de la reivindicació de la llibertat. Les eleccions presidencials a França, la divisió entre trumpistes i liberals als Estats Units, el triomf d’Orbán a Hongria, l’existència d’extrema dreta en tots els països escandinaus o el blanqueig de Vox a l’Estat espanyol, entre d’altres, són fenòmens preocupants.

Això encara és més preocupant quan el bloc polític o intel·lectual liberal o de l’esquerra no és capaç de donar resposta propositiva, sinó només reactiva. No hi ha alternativa perquè estem instal·lats en les exigències del discurs polític i ideològic i la realitat se’ns va menjant, però la vida empeny. L’angoixa és terriblement làbil i s’adapta a qualsevol forma per tal d’imposar-se.

Compte que no s’imposi en formes de les quals tothom pagui un preu molt alt. Fa poc en vam tenir un tast en les eleccions presidencials franceses. La diferència el 2002 va ser de 82% a 18%.

El 2017 del 66% al 34%. Ja s’ha vist aquest 2022. Ja sabem la sorpresa de Trump el 2016.

Això, en el context de la guerra a Ucraïna, pot ser explosiu. Evitem-ho parlant obertament de la realitat i no la dissimulem amb aparences com es feia i es fa.