Dejuni(s)

El dejuni és una pràctica habitual en les religions del nostre entorn cultural, especialment les derivades del tronc comú abrahàmic: la cristiana, musulmana i jueva. Enguany, els calendaris lunars els han fet coincidir en el mateix temps. El Péssah, la Pasqua Jueva, de vuit dies de dejuni de blat i aliments fermentats, ha començat coincidint amb el Divendres Sant catòlic, que disposa el mandat d’abstenir-se de carn, aliment considerat de consum luxós en l’època.

Tot això mentre la comunitat musulmana lleidatana de més de 40 mil creients celebra el Ramadà, amb trenta dies de dejuni de qualsevol tipus de menjar o beure entre la sortida i la posta del sol. L’abstinència invocada per les religions per a la millora personal dels fidels. Però el món religiós no té l’exclusiva del dejuni en temps postmoderns.

La secularització que viu la nostra societat ha fet aflorar nous déus que comporten sacrificis sovint més durs que la pràctica religiosa tradicional. Els dejunis intermitents, cada volta més freqüentats, es practiquen sota la creença de l’adveniment d’un estat de salut difícil de crebantar, al mateix temps que milers de persones imbuïdes de l’imperatiu estètic ja fa mesos que es preparen per a l’estiu amb dietes que no suportarien ni els més devots. Pràctiques que contrasten amb la invisibilitat dels dejunis no voluntaris als quals moltes persones es veuen abocades: la pobresa alimentària pot comportar, en els pitjors casos, passar-se més d’un dia a la setmana sense menjar.

I després del dejuni sempre ve el desdejuni. Un dels més celebrats és l’iftar, a la posta de sol cada dia del Ramadà. Enguany Lleida n’ha viscut el primer comunitari obert a tota la ciutat, organitzat per Integra Lleida.

Molts assistents vam descobrir que el Ramadà també implica dejuni espiritual, és a dir, l’obligació d’abstenir-se de discussions o pronunciar paraules ofensives cap als altres. Un exercici edificant que inspira posar en valor les diferents aportacions culturals que la Lleida d’avui ens ofereix i la necessitat d’incorporar-les en una nova moral compartida. Per això ens cal conèixer-nos i reconèixer-nos els uns als altres, com prescriu el mateix Alcorà (49:13).

I és que la diversitat és un ideal per construir ciutat. Així començo aquesta columna amb el pensament posat en el somni perdut de Màrius Torres.