Pla de Vilanoveta de Lleida: Desencís i tristesa!

Davant de la il·lusió general perquè la pandèmia comenci la seva etapa més “gripal”, la invasió russa d’Ucraïna i la seva influència en la pujada de preus han fet que l’inici d’aquesta primavera no sigui del tot afalagador. Totes aquestes tres coses semblen imposades. Ens venen de fora o apareixen sense avisar.

Però n’hi ha altres en les quals podem incidir d’alguna manera més pràctica, són les que tenim més a prop, malgrat que sembla que hi ha institucions que no tinguin interès a fer-ho. Concretament parlem del nostre estimat i força oblidat Patrimoni Cultural, el del Segrià en general i el de Lleida en particular. Ho diem ben fort i clar: gran part del patrimoni del Segrià està en perill i no s’està fent tot el que es pot.

De fet, ara que encara cueja l’exitosa campanya de la floració del Baix Segre, no podem estar-nos de recordar que l’entorn d’Avinganya, el Palau Montcada o l’ermita de Sant Domingo de Seròs, encara resten a l’espera d’una solució per al seu manteniment, especialment urgent en aquest darrer cas. Com també passa amb la casa Vallmanya d’Alcarràs o les fàbriques tèxtils d’Alfarràs o la xemeneia de la Mata de Pinyana d’Alguaire o.. En fi, la llista és massa llarga.

En aquest sentit, el cas de la ciutat de Lleida és dramàtic. Des del Centre d’Estudis Comarcal del Segrià portem anys preocupats i, darrerament, estem força desencisats amb les actuacions de l’Ajuntament de Lleida. Així ho hem fet saber diverses vegades a les autoritats polítiques que el dirigeixen. D’aquesta manera, el novembre del 2021 van intentar reunir-nos amb l’alcalde Miquel Pueyo, amb un únic tema damunt la taula: la preocupació per l’estat del patrimoni cultural que el seu ajuntament gestiona. L’alcalde, en un gest sospitós, va delegar la reunió en el regidor de Cultura, Jaume Rutllant. Finalment, ens van reunir amb ell el 21 de desembre del 2021.

En la trobada vam exposar la nostra preocupació, i el regidor va prometre accions per intentar protegir alguna part del patrimoni, però no tota, ja que, per justificar-se, va recórrer a l’excusa més barata que qualsevol institució té a mà: no hi ha diners. Aquell dia vam parlar de l’estat lamentable de les muralles del Turó de la Seu Vella, del castell de Gardeny, el molí de Cervià, el conjunt del tossal de Moradilla, les restes del monestir de Sant Ruf, la reivindicació d’un centre d’interpretació de la Guerra Civil i la recuperació dels vestigis que hi queden, l’edifici de comandament d’infanteria de Gardeny..., però, mira per on, no vam parlar de l’estació de ferrocarril de Vilanoveta, situada molt a prop del polígon industrial del Segre. No sabíem, no intuíem, que estava en perill.

Tanmateix, fa pocs dies hem vist amb tristor com s’enderrocava aquest històric edifici, oblidat, però no per això menys important per a la memòria de la ciutat de Lleida. Per dos anys, l’estació de Vilanoveta no ha arribat a ser centenària, ja que la maquinària enderrocadora de l’ajuntament de Lleida, amb absoluta indiferència, l’ha fet desaparèixer en poc menys de 48 hores, sense avís i gairebé amb nocturnitat. Les respostes donades per Adif i la Paeria no ens satisfan, ja que, segons diuen, “per evitar el perill de caiguda, la tirem nosaltres, guanyarem espai en la zona, no cal avisar al municipi per fer una llei especial i l’ajuntament té pendent l’aprovació del nou catàleg de béns d’interès”, ja que l’anterior, elaborat amb cura per l’equip dirigit pel malaguanyat Frederic Vilà, ha caducat.

Definitivament, parsimònia dels nostres responsables envers allò que els pertoca: conservar el que és de tots i, en el nostre cas, el poc patrimoni històric que ens ha arribat i que perdem, gairebé sempre per desídia, dia sí i un altre també. Fa anys que ho avisem i l’ajuntament de Lleida ens ignora: perdrem en poc temps el poc que resta del nostre passat. I posem un exemple: la torre de Moradilla.

Qualsevol dia haurà perdut la paret oriental i llavors tornarem a lamentar una altra pèrdua irreparable que amb una mica de ganes i no massa diners s’hauria pogut salvar. Encara som a temps perquè aquell únic testimoni del telègraf òptic del nostre territori no desaparegui. Salvem-lo! Aquest, com tants altres vestigis del nostre passat, que sembla que als responsables polítics actuals els importin una bleda!