Sentimental sense remei

El fenomen artístic i sociològic d’Alcarràs ens deixa dues lliçons: el reconeixement elegíac d’un món crepuscular, el de les terres de Ponent, que, juntament amb les de l’Ebre, tendeixen a ser tractades amb displicència, com una mena de rerepaís de segona, i el fet que la sola forma que una història assoleixi la universalitat és des de la particularitat més desinhibida, des del localisme dels Pessoa, Xólokhov, Lampedusa, Faulkner o Moncada que, sota l’aparent diversitat superficial, amaga la unitat profunda de la naturalesa humana. Són consideracions que podríem aplicar –mutatis mutandis– a una de les novetats que aquest Sant Jordi ha passat de puntetes: El refugi dels dies, l’últim llibre de Vidal Vidal, a Pagès editors. És una llàstima, perquè es tracta d’una obra excel·lent.

El refugi dels dies és un recull d’escrits breus sobre el malson de la Covid, “com les notes d’un dietari”, que donen fe dels dos anys llargs que hem hagut de conviure amb el mal misteriós que ens ha canviat la vida, ens ha tancat a casa i dins nosaltres mateixos, i ens ha fet enyorar les petites coses i algunes de més grans que no hem pogut fer, mentre ens desvetllava el sentit de la nostra fragilitat en l’epifania de la santíssima trinitat de la mascareta, el gel desinfectant i la distància.Vidal Vidal viu a Lleida fa quaranta anys però ve d’Arbeca. Fa més d’un segle que l’expressió baixar o venir d’Arbeca denota una rusticitat als límits del bon salvatge, segons recordava l’autor a Salvatge Oest (2001), un llibre magnífic, injustament oblidat, sobre el caràcter arrauxat dels ponentins, seguint la línia de Tots venim d’Arbeca (1993), recull d’articles particularment significatiu –com El refugi dels dies– perquè ens dona una de les claus de l’escriptor: l’autoconsciència irònica. La capacitat que té de fotre’s d’ell mateix el legitima a ironitzar sobre tot i sobre tothom i, amb el rerefons del pessimisme pandèmic, el lector pot experimentar la greu lleugeresa d’uns textos amb tocs jovials enmig de la tristor, celebracions de la intel·ligència, de la vida i dels sentiments que hem hagut de confinar en la por del contagi.

Retirats del segle, com Boccaccio i els seus companys florentins per la pesta del 1348, com Josep Pla a 1918, Vidal ha ofert als lectors de SEGRE el luxe d’esmorzar amb una mitja rialla, amb un gest de compassió, amb un mot d’esprit, que diuen els francesos.Autor d’una vintena de llibres, començant per una obra sense parió a les actuals lletres catalanes, els cinc volums de Les rutes de Ponent, el gruix de la producció vidaliana es troba a la premsa: quatre articles setmanals al llarg de més de trenta anys, uns set mil en total, que denoten una facilitat sorprenent per escriure, amb un sentit de la llengua i del ritme que li permeten tallar una frase amb un parèntesi de set o vuit línies per reprendre-la com si res. A més, la fèrria moral pagesa del treball, la borrassa a peu d’oliver els laborables i les festes de guardar.Encara hi podem afegir certs detalls, aparentment trivials, que no passen desapercebuts a l’observador atent, com la seua impressionant cultura literària. Els articles de Vidal són una finestra oberta a la gran literatura i els seus lectors es deixen entabanar ingènuament amb un recurs més vell que l’anar a peu, aprendre xalant, prodesse et delectare, que deia Horaci.

De l’anècdota a la categoria, com Xènius. L’humor com a recurs contra el malestar polític d’un escriptor que manté el compromís cívic amb la terra i amb la gent que, de ben jove, el va dur a l’independentisme. Finalment, les nombroses evocacions musicals des d’uns coneixements tan amplis com heterodoxos, lligant quartets de corda de Haydn amb fados d’Amália Rodrigues, interpolacions de Sinatra, Juliette Gréco i tota la chanson, la trompeta de Chet Baker i les nits de revetlla dels estius al poble, tan llunyans, quan el vocalista de l’orquestrina cantava Gino Paoli amb més voluntat que encert: E mentre ti bacio,/sapore de sale,/ sapore di mare,/ sapore di te.

Un sentimental sense remei.