Parlar del tabaquisme comença a ser avorrit (1)

La paradoxa

Domingo Comas, reconegut sociòleg, descriu la síndrome de Haddock. Treu el nom de l’amic i company de Tintín, l’heroi del còmic que es dedicava en cada aventura a perseguir i engarjolar tot tipus malfactors i traficants de drogues (d’opi i de coca especialment). En canvi, el simpàtic Tintín tolerava del seu amic, el capità Haddock, els abusius consums d’alcohol que feia en cada capítol, abusos que pretenien generar la simpatia i el somriure en els lectors.

Aquesta és precisament la crítica de Comas. Com a societat som capaços d’estar alerta i amb temor pel que fa a substàncies que generen addicció, problemes de conducta i legals que ens són aliens però acceptem, tolerem, reforcem, utilitzem, promovem. També consumim altres substàncies que considerem nostres, simpàtiques i menys perilloses.

És el cas del mateix alcohol i del tabac. El fet de ser socialment properes no treu el seu elevat risc sobre la salut de les persones i les conseqüències que tenen a veure també amb elevades despeses econòmiques i socials.

L’evidència

(o allò tants cops repetit que contribueix a l’avorriment).La dependència del tabac, el que habitualment anomenem tabaquisme, és un trastorn addictiu considerat com una malaltia crònica.

Degut al seu contingut de nicotina, es generen una sèrie d’alteracions fisiològiques i psicològiques de dependència equiparable a altres drogues legals (alcohol) i il·legals (heroïna i cocaïna). La dependència a la nicotina està reconeguda com a trastorn mental i del comportament en la Classificació Internacional de Malalties de l’OMS i en el Manual de Diagnòstic i Estadístiques de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA). El consum de tabac és el principal agent de malalties no transmissibles i morts evitables que afecten la humanitat i, a la vegada, constitueix el factor de risc fonamental en sis de les vuit principals causes de mortalitat en el món.

Les persones fumadores habituals perden una mitjana de 10 anys de vida. En el món, cada quatre segons mor una persona per aquest consum. Una cada hora a Catalunya.El tabaquisme incrementa les desigualtats socials en salut.

Diversos estudis mostren que les taxes d’abandonament del consum de tabac són més baixes en els grups socioeconòmicament més desfavorits.

Si deixar de fumar ja és difícil per si mateix, sense ajuda ho és més encara, especialment en persones que viuen en condicions materials i personals adverses o que han de fer front a esdeveniments estressants de la vida. Així, el consum de tabac contribueix a l’augment de les desigualtats socials. Segons l’Encuesta de salud de España, la prevalença del consum diari ha disminuït en general 11,1 punts.

Sembla que en els darrers anys el consum va disminuint a poc a poc. En el grup de major capacitat econòmica la disminució ha estat de 24 punts, mentre que en el de menor capacitat només s’ha reduït 5,40 punts. El mateix succeeix si es considera el nivell educatiu.

En les persones més formades la disminució és de 21 punts i d’1,93 en les menys formades. Un col·lectiu que és especialment sensible al consum de tabac són les persones amb malaltia mental. Per a elles l’accés als tractaments és encara més complex i difícil.El problema, doncs, no millora, es trasllada.

Així ho assenyala l’informe Millennium Development Goals and Tobacco: la pobresa d’un país o d’un individu està relacionada amb el consum de tabac.Les inequitats en salut van ser definides com les diferències en salut que presenten diferents grups de població que són innecessàries, evitables i injustes. L’equitat, al contrari, i en aquest àmbit, implica la possibilitat que tot el món pugui aconseguir el seu màxim potencial de salut. “Ningú hauria d’estar en desavantatge per aconseguir aquest potencial” (Whitehead, 1992).

Es disposa de tractaments efectius per ajudar a deixar de fumar.

La majoria de persones que fumen parlen del desig de deixar de fumar. Un 60% ho ha intentat. Molts dels intents de deshabituació tenen lloc per pròpia iniciativa de la persona, fent ús, bàsicament, de la “força de voluntat” com a única estratègia terapèutica.

L’addicció al tabac és una condició clínica crònica, difícil de superar si no es disposa del suport i del tractament adequat. El paper de l’Atenció Primària de Salut és essencial en aquest aspecte. Una altra cosa ben diferent és el reconeixement que del tabaquisme es fa des de les institucions implicades.

La manca de formació, la disponibilitat, la manca de recursos tècnics i humans i l’interès dels gestors per entendre el tabaquisme com a patologia greu i digna de ser tractada són alguns dels aspectes que permeten el manteniment d’aquesta patologia.S’imaginen un centre de salut en què no s’atengués la hipertensió arterial o la diabetis? O que l’atenció d’aquestes importants patologies no entrés a la cartera de serveis del centre? Que aquests tractaments no fossin finançats? O, fins i tot, que en les històries clíniques de cada pacient no es preguntés pels seus nivells de sucre, colesterol o no hi constessin els valors de la tensió arterial? En el tabaquisme encara es donen aquestes situacions.

Ajudar a deixar de fumar és una activitat de cost-efectivitat.

Tant les intervencions en cessació tabàquica de baixa intensitat (el consell sanitari) com les de màxima complexitat (el tractament especialitzat) han demostrat una relació cost-efectivitat molt favorable. Aquestes intervencions s’han considerat diverses vegades més eficients que altres accions preventives i assistencials àmpliament instaurades, com la disminució de la pressió arterial o el maneig clínic de la hipercolesterolèmia.

En algunes ocasions s’ha argumentat que el consum de tabac aporta uns beneficis econòmics deguts als impostos que genera. En la Memòria Econòmica que acompanyava la Llei 28/2008 quedava documentat que la despesa de l’Estat en sufragar el cost sanitari i social derivat del tabaquisme excedeix els beneficis recollits pels seus impostos. Socialment, s’ha avançat molt en la sensibilització social del tabaquisme, però aquesta no va acompanyada del suport que han de tenir les persones fumadores per abandonar la seva addicció.

És tant cost-efectiu deixar de fumar com ajudar (intervenir, tractar) a deixar de fumar.