“¡Habla en cristiano!”

Ja som grans. Tenim 73 i 74 anys, suficients com per recordar la manca de llibertats i la repressió franquista de la postguerra. Som membres de la plataforma Lleida 1936, que promou la creació del Centre d’Interpretació de la Guerra i la Postguerra a Lleida (CI) formada per deu entitats lleidatanes.

Volem compartir amb vosaltres alguns dels nostres records. Per exemple, quan anàvem a escola i als murs de l’antiga delegació d’Hisenda –ara serveis municipals– llegíem la frase: “¡Habla en cristiano!”. Al costat, el dibuix de Franco i les corresponents “¡Viva Franco!” i “¡Arriba España!”.Parlar en cristià, o sigui, en castellà, mentre el dictador Franco anava amb els bisbes sota pal·li, comportava menysprear la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.

Per això, ens forçaven a substituir-la per una cultura imposada amb la benedicció de la majoria de la jerarquia de l’Església catòlica. Se’ns negaven els drets més elementals com ser coneguts i cridats pel nostre nom en català.Érem petites i no enteníem gaire el significat de les esmentades pintades. Però a la via pública estava prohibit parlar en català sota perill de ser sancionat o rebre una bufetada de les dites forces de l’ordre.

Som testimonis d’aquests fets i d’altres com les multes imposades als funcionaris de Correus per atendre en català el públic que no sabia parlar en castellà.Mentre que la llengua materna a les cases era el català en un 90%, tots els centres educatius havien d’impartir coneixements únicament en castellà des de pàrvuls fins a la Universitat. Aquest canvi lingüístic forçat, que predisposava a la diglòssia, ens feia sentir estrangeres a la nostra escola, amb els nostres professors i al carrer. No érem lliures ni teníem identitat tot i no saber-ho, perquè la repressió actuava com un parany amb les famílies i els més menuts.Els primers llibres i publicacions en català que vam llegir d’amagat van ser El Patufet, zelosament guardat per una tieta mestra del temps de la República, i Liseta de Constans, de Josep M.

Folch i Torres, comprat clandestinament al quiosquer del carrer El Carme quan una de nosaltres tenia 13 anys. Quan ho expliquem als nostres nets, Blau, Oriol, Llibert, Roc, Genís i Bru, no s’ho poden creure.Mentrestant, els republicans ingressats a la presó de Lleida malvivien com podien. El seu delicte era haver defensat la República legítimament i legal elegida per la ciutadania.

Per les festes de Nadal, feien joguines de fusta (puzles, armaris per a les nines, cuinetes...) que venien als seus companys que estaven en llibertat. D’aquesta manera obtenien uns pocs recursos per superar les estretors de les seves famílies. Una de nosaltres va gaudir d’un d’aquells armaris de nines.La solidaritat estava perseguida i eren molt freqüents les delacions respecte als desafectes.

Els delators eren recompensats amb les terres o els béns dels denunciats (terres, cases, negocis...). Recordem que els republicans que no s’havien exiliat o no estaven empresonats, estaven al punt de mira dels feixistes. Així, cada cop que el Caudillo o qualsevol altre jerarca franquista visitava Lleida, la policia els detenien com va passar amb algun dels nostres familiars.Com hem dit, ja som grans i aquests són alguns dels nostres records.

Aquests records moriran amb nosaltres si no hi ha una voluntat política de deixar-ne testimoni històric. No n’hi ha prou amb els esforços dels cercles familiars per conservar la memòria històrica. Cal l’aportació dels experts i una aposta decidida i ferma de les institucions, sobretot ara que vivim un moment de fragilitat democràtica.Per aquest motiu, reivindiquem la creació d’un Centre d’Interpretació de la Guerra i la Postguerra a Lleida que, junt amb la bona feina dels historiadors, conservi per a les generacions actuals i futures la memòria històrica de Lleida.

El nostre desig és que la història no es repeteixi. Les institucions catalanes tenen la responsabilitat de dotar-nos d’eines didàctiques, com el CI, per aturar el renaixement del feixisme. Si no ho fan ara, no ho faran mai.Apel·lem especialment l’ajuntament de Lleida a sumar-se a aquesta iniciativa com fan des de la Segona Guerra Mundial moltes ciutats i viles europees, per exemple la localitat italiana de Ferrara agermanada amb Lleida.

Cal conèixer i explicar el nostre passat que fins ara ha estat silenciat. Si coneixem i expliquem públicament el passat evitarem repetir els errors comesos.