Els ‘frarets’ se’n van de Lleida per no tornar?

“Els frarets se’n van de Lleida. Com pot ser? No es pot fer res per aturar-ho?” Aquestes i altres preguntes se les han plantejat aquests dies molts lleidatans, com la poeta Rosa Fabregat, recent guardonada amb el Premi Nacional de Cultura 2022 de la Generalitat, quan va trucar-me per telèfon tota neguitosa a l’assabentar-se que la província de la Immaculada dels Franciscans havia decidit tancar amb pany i forrellat el convent de Lleida, degut principalment a la carència de vocacions que no permet la viabilitat del relleu generacional d’aquest convent i d’altres de l’orde. “De veritat que ens volen tancar als lleidatans el santuari de Sant Antoni de Pàdua? No podem fer-hi res els pessebristes?”, reblà la Rosa davant un fet que a ella li semblava gairebé absurd.

El passat 13 de juny, festa de Sant Antoni de Pàdua, vaig anar com tots els anys a aquest santuari per assistir a la Missa en honor del Sant, que havia de presidir el nostre bisbe juntament amb els quatre franciscans del convent. Enguany, però, tot i ser festa grossa pels nostres frarets, el que s’ensumava entre els fidels que omplien de gom a gom i potser per darrera vegada el temple franciscà, no era pas sentiments de joia i alegria, més aviat tristesa i resignació davant l’anunciat tancament. Però també s’hi respirava agraïment, per tot el bé que han fet a Lleida aquests frares.

Com va apuntar un emocionat P. Joaquim Recasens a l’inici de la celebració: “És la festa de Sant Antoni més trista d’aquests darrers 40 anys.” En aquesta trista festa de Sant Antoni –per cert, la seva imatge llueix el nostre fanalet de Sant Jaume a les seves mans– tot festejant-lo a ell, acomiadàvem amb dolor en el cor els nostres frarets, que malauradament deixaran aquest estiu la nostra ciutat després de 806 anys de presència, que es diuen aviat. Aquest apel·latiu carinyós de frarets és amb el qual els lleidatans hem anomenat sempre els nostres frares franciscans.Vaig anar-hi també per complir amb l’encàrrec de dir unes paraules al final de la celebració en nom de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, entitat tan vinculada amb els franciscans per haver estat el seu fundador Sant Francesc d’Assís qui montà el primer pessebre de la història, motiu més que suficient perquè els pessebristes el tinguem com a patró.

Així ho vaig fer, fent especial menció al costum que teníem els pessebristes d’anar als frarets a celebrar dues eucaristies a l’any: la primera el dia 4 d’octubre, festa de Sant Francesc, i la segona, el quart diumenge d’Advent, en la nostra Jornada de Germanor, a tocar de la festa de Nadal. Vaig explicar que en totes dues celebracions el P. Joaquim, amb la seva natural espontaneïtat, ens rebia i acollia com a guardià del convent, tot dient que no ens donava la benvinguda als pessebristes, ja que estàvem a casa nostra i que ja feia prou de no reclamar-nos Rollaltyes com a drets d’autor pels nostres pessebres, per allò que fou Francesc d’Assís el seu creador.

Certament que aquest convent ha estat sempre la nostra segona casa, després de la capella del Peu del Romeu. I per als frarets, com a socis que han estat fins ara de la nostra entitat i com a franciscans, la capella de Sant Jaume dels Fanalets, la nostra seu social, on es fa patent l’expressió del Pessebre que inicià Sant Francesc, ha estat també la seva segona casa.Vaig dir-ho en aquell moment i ara ho poso negre sobre blanc: els frarets deixaran Lleida, però el que ha estat fins ara el seu convent quedarà al carrer Vila Antònia. No volem pas que es tanqui al culte el reeixit i digne santuari de Sant Antoni de Pàdua, una de les esglésies més boniques que tenim a la nostra ciutat, bellament ornada amb les extraordinàries pintures murals del recordat pintor lleidatà Víctor Pérez Pallarès, representant escenes de la vida i miracles del Sant.

En ell desitgem celebrar cada 13 de juny com fins ara la seva festa, amb pa beneït inclòs; alhora que anhelem siguin els seglars terciaris franciscans els que donin continuïtat a la presència del carisma franciscà. Josep Serra, terciari ell, en la seva intervenció digué: “Si nosaltres ens fem càrrec de continuar amb el carisma franciscà en aquesta casa, serà també casa vostra.”És en aquest sentit que vaig expressar la nostra voluntat de treballar plegats per no perdre la que fins ara ha estat la segona casa dels pessebristes lleidatans. I més quan el pròxim 2023 ens disposem a celebrar l’Any Jubilar Franciscus, en el qual els pessebristes d’arreu del món commemorarem els 800 anys del primer pessebre que Sant Francesc d’Assís feu a la cova de Gretjo.

Aquesta, però, no serà pas la primera vegada que els franciscans s’han vist forçats a deixar Lleida al llarg d’aquests darrers vuit segles. Segons una antiquíssima tradició, fonamentada en la història, fou l’any 1216 quan els framenors vingueren a la nostra ciutat, en vida encara de Sant Francesc, per fundar el primer convent franciscà de la península Ibèrica. El 1836, a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, deixaren per primera vegada la ciutat per retornar-hi el 1908.

La segona sortida forçosa tingué lloc el 1936 a l’inici de la Guerra Civil, quan cinc dels vuit religiosos que formaven la comunitat foren assassinats i la resta van haver de fugir del convent, que seria transformat en un hospital improvisat. Passada la guerra, el 1940 retornaren per segon cop a Lleida per refer el culte del santuari i la vida religiosa del convent, d’on ara hauran de marxar per tercera vegada. Potser també per tornar? Tant de bo sigui així.Pau i bé, frarets!