Arrelem projectes de vida

La de Lleida, Pirineu i Aran és la demarcació més extensa de Catalunya (amb 12.168 km2 és el 38% del país), la menys poblada (el 5,6% de la població nacional) i, segurament, la que pateix un desequilibri demogràfic intern més accentuat. La capital, Lleida, és l’únic municipi de la demarcació que supera els 50.000 habitants: 123 municipis no arriben als 500 veïns, 70 estan per sota dels 2.000, altres 22 són de menys de 5.000 habitants, altres 11 es mouen en la franja fins als 10.000, i només 4 la superen. Si, a més, considerem una piràmide d’edat envellida, detectem en aquest moment 89 municipis del territori lleidatà en situació crítica de despoblament, tal com han alertat els geògrafs de la Universitat de Lleida Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol en la seva investigació Nous índexs de relleu generacional al món rural.

És a dir, a Lleida, de pobles petits i micropobles (entesos només des d’aquestes dades) en sabem molt, ja que és el nostre entorn vital natural. De fet, els 231 municipis de la demarcació els conformen 970 nuclis de població. Però s’ha de ser molt gran, de conviccions i de creença en la pròpia terra, per continuar arrelant projectes de vida en aquests municipis.

I apostem en favor d’aquestes conviccions. Els fluxos migratoris han estat una constant en la societat catalana i, en el cas de la configuració poblacional lleidatana, el que s’ha demostrat definitiu ha estat el moviment intern, de la muntanya al pla, del pla a la costa i dels pobles a les ciutats. La reducció de la població ocupada en tasques agràries –per la mecanització de l’agricultura i l’abandonament de conreus– o la cerca d’una carrera professional més urbanita són factors que han contribuït al procés de despoblament, és cert.

Però, i no sé si és causa o efecte, a aquest lent buidatge d’habitants hi ha contribuït una falta endèmica d’inversions públiques, especialment en matèria de comunicacions, que haurien de facilitar l’accés a serveis bàsics en un radi d’acció més o menys immediat. El geògraf Pau Vila ja va observar amb preocupació i de manera molt gràfica que, donada una realitat de distribució territorialment desigual de les infraestructures, les dotacions i els serveis, el fet d’intentar aturar el despoblament de les àrees pirinenques i de muntanya era, pràcticament, una empresa tan inabastable com la de “voler fer córrer l’aigua riu amunt”. Si bé des d’un punt de vista estructural la situació que descrivia Pau Vila fa 50 anys la revaliden ara Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol, no podem perdre de vista petits canvis, alguns dels quals s’estan implementant en els darrers anys, que ens han de permetre un bri d’esperança.Un d’ells ha estat efecte del confinament obligat per la pandèmia i la implementació del teletreball: la valoració de l’habitatge i d’un entorn saludable ha impulsat la mobilitat de les persones cap a les poblacions rurals.

Micropobles de la Cerdanya, de l’Alta Ribagorça i del Pallars Sobirà van registrar l’any 2020 un increment important d’empadronaments. Però, tot i que en menor grau que en anys anteriors, la crua realitat continua sent que els municipis més petits continuen perdent població. El món rural es continua dessagnant, lentament, però dessagnant.Ja abans de la pandèmia, la Diputació de Lleida havia pres consciència que ens calen polítiques transversals per fomentar l’arrelament de les persones a l’entorn rural.

Polítiques públiques que han de sumar moltes accions al mateix temps que moltes institucions. Vam fer el primer pas el 2019, mentre elaboràvem el pressupost de la Diputació per a un 2020 que, evidentment, no prevèiem tan convuls. En tots els plans econòmics destinats als ajuntaments vam incorporar criteris de discriminació positiva cap als municipis en risc de despoblament i que pateixen les dificultats de l’entorn de muntanya.

Bonifiquem aquests municipis en tots els plans, des d’inversions en manteniments fins a cultura, camins o salut, de manera que reben més fons de la Diputació que si els distribuíssim només en funció del nombre d’habitants. Aquesta bonificació ha suposat el 20% del total dels nostres plans d’ajuts des de llavors. Aquesta és la decisió estrella, però no l’única, de la Diputació de Lleida per fomentar l’arrelament de projectes de vida a l’entorn rural.

També treballem plans específics municipals, l’impuls de projectes de foment del teixit productiu de proximitat i qualitat i, especialment, en el projecte de la transformació del nostre sistema econòmic, apostant per l’impuls de la bioeconomia de proximitat i d’elevadíssima qualitat, en base a un model econòmic circular, sostenible i altament digitalitzat en l’ús de recursos naturals renovables i locals. En aquestes apostes ens sabem acompanyats pel Govern de la Generalitat i ens sentim reconeguts en la implementació de l’Agenda Rural, un altre sistema de discriminació positiva estructural per afavorir l’arrelament de les persones al país; perquè, si buidem els pobles, Catalunya es buida.