M. A. Blanco i la 'socialització del patiment'

Des del 1994 fins al 2011, la banda terrorista ETA aposta fortament per la “socialització del patiment”, una campanya sistemàtica d’assassinats i fustigació contra els representants democràticament elegits a les urnes amb l’objectiu d’estendre la por a tota la societat basca i forçar l’Estat a negociar. L’assassinat d’Ordoñez un 23-1-95 va suposar la sagnant inauguració d’aquesta etapa. Tinc molt present en la meva memòria tots i cadascun dels atemptats d’ETA, que em martellejaven el cor i l’ànima.

Mai m’hi vaig acostumar, a aquests sobresalts continus. Concretament me’n recordo, com si fos avui, del dia 12 de juliol del 1997, quan es va donar la notícia de la mort de M. A.

Blanco, regidor del PP d’Ermua (del 95-97). La vilesa de l’organització criminal va aconseguir una cota tan abominable de brutalitat i crueltat que avui, simplement a l’evocar-ho, segueix copejant-me amb igual dolor. Milers de veïns congregats van començar a cridar “assassins, assassins”, provocant un esclat d’indignació, confusió, ràbia, impotència, repugnància i dolor que van trencar de forma sobtada anys d’asfíxia, aïllament i silenci social.

Manifestacions i mobilitzacions multitudinàries sense precedents contra el terrorisme amb mans pintades de blanc plenes de pau, exterioritzant de forma visible que no les tenien tacades de sang. La por es va convertir en coratge i valentia per sortir al carrer i clamar contra la banda armada. El país va demostrar que estava cansat de tantes morts causades per ETA, organització que, per altra part, va aconseguir durant molts anys que les seves víctimes fossin vistes a més a més, com a “feixistes” i “venjatives”.

El poble finalment va despertar del seu llarg silenci i de forma unànime va rebutjar aquesta socialització del patiment, del terror, la por i del dolor exclamant un sí rotund a la vida, la dignitat i la pau; a la llibertat i a la memòria democràtica, convivència i a l’esperit d’Ermua. Un poble que volia recordar i explicar en profunditat, sense censures i obertament, tot el que va passar a les noves generacions, ja que és el millor antídot perquè no torni a succeir en el futur. Una societat cansada de la violència brutal terrorista i de la instrumentalització política.

Havia arribat el moment de mirar-se a la cara i dir-se les veritats, amagades o dissimulades durant massa temps. Una societat que ha necessitat molts anys per comprovar el que succeïa en els carrers, bars, botigues i portals d’Euskadi, impregnats de por i covardia, silenci, complicitats i des de la indignitat d’“alguna cosa deu haver fet” davant del veí violentat o assassinat (que és el que passa quan una causa és més sagrada que la vida) –Amela. No podem oblidar la història de dolor i patiment que va provocar ETA.

No podem oblidar mai el que va significar el crit eixordador que Ermua, Euskadi i Espanya van llençar aquells dies de juliol del 1997, fa justament 25 anys, quan la banda terrorista ETA va executar de manera sàdica i cruel el regidor del PP Miguel Ángel Blanco.No voldria, de cap de les maneres, que els nostres fills desconeguin qui era M. A. Blanco: un jove de 29 anys, paleta i economista; segrestat i amenaçat per la banda terrorista amb una execució pendent durant 72 hores i que va acabar mort amb dos trets al cap; fill d’emigrants, de família humil, que vivia en un poble obrer i anava a treballar en tren i que va ser assassinat pels mateixos que deien defensar aquest poble obrer.

Van segar la vida a un home ple de vitalitat, il·lusions, futur, somnis i projectes. L’assassinat de Blanco va commocionar tot el país i va despertar un sentiment d’unitat i un esperit de consens; va enfortir la democràcia i la unió de tot un poble. Però sortosament, els anys de plom del terrorisme han passat; algunes ferides han cicatritzat, encara que el procés sigui lent i s’ha d’assenyalar al respecte que les forces polítiques que en el seu moment van donar suport a la violència d’ETA actualment persegueixen els seus objectius per les vies democràtiques.ETA ha desaparegut.

Però les nostres forces polítiques continuen amb les confrontacions, polaritzacions i divisions; exercint a vegades la superioritat moral; és hora de la reconciliació; de poder parlar, dialogar i respectar el que pensa diferent; de compartir espais comuns; de mirar endavant units per construir un país en pau, en llibertat i amb un futur ple d’esperança.Rendeixo el meu petit homenatge a M. A. Blanco en la commemoració del seu segrest i assassinat per ETA.