En record del Lluís Trepat

A l’enterrament del pintor Lluís Trepat un antic alumne seu va deixar tres llapis gastats dins del nínxol. Ens va explicar que quan a l’escola de dibuix els llapis se’ls feien curts, ell els hi prenia i els llançava al carrer per la finestra: –On vas amb això! Això no serveix per a res! “El millor professor que he tingut mai”, ens va dir. Aquest professor de dibuix, carismàtic i geniüt era oncle meu, un dels set germans del meu pare.

Quan vaig acabar la llicenciatura d’Història de l’Art, vaig estudiar la seva obra i vaig publicar diversos treballs sobre ell. Però avui voldria fer honor no a l’artista Lluís Trepat sinó al nostre tiet pintor.Sempre hem tingut la casa plena de quadres del tiet Lluís. Els primers anys que va viure a Lleida, de solter, vivia a casa nostra, a l’època que els meus germans grans eren petits i jo encara no havia nascut.

S’hi va estar un parell d’anys, treballant a la ferreteria amb el meu pare, on a la mínima s’amagava per dibuixar ninots al paper d’embalar. A la ferreteria s’ensopia fins a posar-se malalt. El meu pare el protegia, el deixava fer, i el Lluís va anar trampejant la feina, les exposicions, els petits escàndols locals, el matrimoni amb la Nuri, els primers fills, amb pintar, pintar, pintar.

Ell pintava; tota la resta passava al seu voltant.Llavors va fer un vaitot: carregat de canalla i de quadres per vendre, se’n va anar a viure a Barcelona, com un pastor protestant amb els colors com a Bíblia. Com se’n va sortir, llavors? Duia a la màniga una carta per estrenar: es va fer professor de dibuix i va explotar així una segona vocació per a la qual estava especialment dotat. A la família no hi havia tradició d’artistes, i aquest és un fet rellevant: el Lluís no tenia punts de referència i, en canvi, va ser capaç de seguir el seu desig i conquerir-lo.

La seva afició a dibuixar i pintar es va transformar en un posicionament vital, en una manera d’estar al món. I això tots ho admirem. El tiet pintor és un punt de referència.Alhora esquerp i afable, melancòlic i vital, taciturn i cridaner, humil i arrogant, sibarita i rústic, complex i planer.

el Lluís era totes aquestes versions i tantes d’altres, com un personatge desdoblat, com un poliedre de mil cares. Com si dugués tot l’univers a dins. Una mica saturnià, tot d’un plegat.

A la cerimònia del funeral la meva cosina Clara es va acomiadar del seu pare amb un escrit poètic i profund on deia: “Deixaràs enrere la llunyana terra on vas néixer i percebràs, de nou, la llum desdoblada dels colors d’Iris, la deessa mitjancera de l’Olimp.” Segur que sí que els percebrà, en tota la seva esplendor, i llavors es posarà a feinejar, incansable, a barrejar colors i a inventar-ne de nous. Aquí baix ens queden els teus quadres, el nostre tresor de casa. Adeu, tiet Lluís, gràcies.