El Trepat de cadascú

Vaig tenir el meu Trepat, com molts altres amics. Érem de la generació dels grans en la Lleida dels 50 i 60. No sé si el vaig conèixer a través de Ton Sirera o de Guillem Viladot, en qualsevol dels casos, qui va ser l’introductor feu molt bé. Diríem que l’encertà, perquè s’establí una confiança mútua i un enllaç molt viu entre famílies.

L’Urgell agermana, i fou idea del Viladot d’inventar-se el “quartet urgellenc”, que no era pas musical, però sí geogràfic: Viladot era d’Agramunt, la parella Trepat i Pedrolo de Tàrrega (condeixebles d’escola de marrecs, a més a més), a mi m’hi afegiren perquè la meva família era de Sant Martí de Maldà. Els quatre ens vam reunir potser un sol cop, de fet, Pedrolo sempre estava omplint quartilles, Trepat viatjava i Viladot i jo ens fèiem cartes.

Abans he esmentat Ton Sirera, que no va tractar Pedrolo però sí intensament els altres tres. Sirera, Viladot i jo estàvem pendents de la carrera de Trepat, figura que jo crec solemne en el nostre art contemporani i, concernent Lleida, centre de la pintura des de mitjans a finals del segle. En aquest judici coincidíem rotundament, i a la qualificació s’hi adherien les més destacades figures intel·lectuals lleidatanes, entre les quals Francesc Porta i Jaume Magre. L’autoritat del Lluís Trepat venia de la seva capacitat per arribar a l’essència de cada estil que desenvolupava, naturalista, informalista, constructivista geomètric o expressionista abstracte.

Ell havia estudiat a Tàrrega, amb professors clàssics i amb influència de Jaume Minguell, però foren les seves dues estades a París i el tomb per Itàlia (precisament amb Sirera i furgoneta) el complement del seu univers. Dominador del dibuix i de l’aquarel·la, foren famosos al començament els seus retrats de gitanos en fires de bestiar (Verdú). El paisatge del seu Urgell de secà (Altet, el Talladell) s’alternà un temps amb l’abstracció. Jo em vaig fer admirador del seu estil en una època geomètrica. Ell capitanejà el grup Cogul que marcà una presència molt notable de pintors ponentins dins del marc de la innovació.

Ton Sirera i Guillem Viladot patrocinaren, propagaren l’art de Trepat i adquiriren força obres del pintor. Les seves cases n’exhibien quadres arreu. Jo el vaig contractar com a il·lustrador del llibre Poemes del gos (Agramunt, Lo Pardal, 1977), amb xilografies, i també de la novel·la juvenil Un cavall contra roma (1975), amb dibuixos a ploma. També vaig adquirir-li una estampació a quatre tintes en linòleum, única peça que conservo. Vaig fer donació a la Paeria, el 2015, per al fons museístic de Lleida, de dos paisatges rurals, un Port de Barcelona i un quadre de la ciutat de Lleida, tot teles, a més d’un oli sobre tàblex de gran volum. Els anys finals del segle XX la meva família agafà el costum d’anar tres dies de Setmana Santa a Sant Feliu de Guíxols, i passàvem sempre per Fogars, a can Xepellí, el seu xalet entre pins. L’arròs que ens hi servia la Núria era musical. Allí, a la sobretaula, al taller, deixava el Lluís que parlés del que feia i desfeia, de l’art en general. Com sempre passava amb els amics, desapareixia l’aura de sorrudesa que no sé per què el rondava i es deixava anar, amb una generosa i somrient loquacitat i algun espinguet de crítica acompanyada de mirada un instant demolidora.Als meus anys cada pèrdua amical és més dolorosament sentida. Aquesta de Lluís Trepat em deixa un penetrant perfum de creativitat.