Microrelats sobre els drets dels infants

La Convenció sobre els Drets dels Infants de les Nacions Unides es va redactar el novembre del 1989 i va estar ratificada per gairebé tots els països. En aquest text es recullen el diferents drets dels infants del món. Per aquest motiu, el dia 20 de novembre va ser declarat Dia Mundial de la Infància. La redacció de microrelats és una de les activitats que la Paeria de Lleida organitza per commemorar aquest esdeveniment. Des de la regidoria s’han proposat als infants de les escoles dos possibles relats sobre els seus drets, que ells han d’acabar, amb un nombre màxim de 800 caràcters.

Dret a ser escoltats

Tot i no tenir mai èxit, sempre ho intentàvem. Un dia, però, el nostre “Podem?” finalment va tenir un “Sí” com a resposta. Ens van deixar participar-hi i la veritat és que va resultar molt gratificant. Quin gran moment! Mai no ens n’havien donat l’oportunitat i aquell dia tot va canviar. Tant, que fins i tot ja no es van sentir cap més vegada les nostres habituals queixes amb el recurrent “no hi ha dret!”.

Finalment ens han deixat triar un delegat i vam decidir, entre tota la classe i per votacions, que ho seria en Juan Carlos. En assemblea van decidir presentar a la direcció unes quantes propostes; ens en van acceptar cinc. Totes implicaven un canvi en el pati. Vam demanar dues taules de ping-pong i dues taules de fusta, amb bancs, per fer petar la xerrada. També vam demanar poder guiar el pati dels petits.

El delegat va portar aquestes propostes a la reunió de delegades i delegats de l’escola, les va exposar i entregar. Al cap d’un dies, la directora ens va dir que totes les propostes havien estat acceptades i que en dos mesos estaria enllestit. D’aquí a dos mesos gaudirem del nou pati.

Adrià Rubio i Ainhoa Mantilla. 6è A. Escola Pràctiques II

Seré el teu amic

Quan ens va explicar com havia arribat a la ciutat no ens ho podíem creure. La seva sí que era una aventura! Mai no ens hauríem imaginat que seria tan i tan difícil poder fugir d’un país sense pau, deixant endarrere el que havia estat la seva vida fins fa molt poc temps.A aquell crit el va seguir un altre, i un altre, i més. Tots vam cridar a una sola veu: “NO HI HA DRET!”

L’alarma del pati a penes se sentia. “Nens, al pati!”, va cridar la professora.Em dic Arnau, tinc onze anys. Faig 6è curs. Soc més o menys alt, tinc el pèl castany. Tinc la pell pàl·lida i porto ulleres. No soc gaire fort (probablement per això tinc tants problemes amb els altres).Sols tinc una amiga. L’Elena. Vaig a parlar amb ella. Però he xocat amb el nen nou. “Ho-hola.” Ell s’ha quedat mirant a terra. “Seré el teu amic”, li dic. Ara, un any després, l’Elena, jo i l’Alexander anem a l’ESO i som millors amics. Ja ho crec!

Marc Masip Pelegrí. 5è. Col·legi Episcopal

Jo vivia al Marroc

Quan ens va explicar com havia arribat a la cuitat no ens ho podíem creure. La seva sí que era una aventura! Mai no ens hauríem imaginat que seria tan i tan difícil poder fugir d’un país sense pau, deixant endarrere el que havia estat la seva vida fins fa poc temps. El seu relat posava la pell de gallina. El silenci que regnava a l’aula només es va trencar quan, des del fons, es va sentir ben fort: “No hi ha dret!”

L’Aminah tenia 8 anys i venia del Marroc, un país amb tensió política, econòmica i social que dificulta una vida digna als seus habitants. Feia poc temps que havia arribat a la cuitat de Lleida. La professora havia proposat als alumnes explicar per escrit alguna dificultat que haguessin tingut a la seva vida. L’Aminah en va escriure una de molt diferent a la resta, i ho va llegir en veu alta:“Jo vivia al Marroc en una cabana feta de fusta amb els meus pares. La vida era molt difícil al meu país. Érem pobres, no teníem menjar i ningú ens volia ajudar. Però la meva mare va trobar feina en una fàbrica tèxtil. Allà es passava 18 hores diàries. Li pagaven l’equivalent a 200 € al mes i amb unes condicions indignes. No hi havia més remei, la meva mare ho havia de fer per poder menjar i viure, ja que el meu pare no trobava feina. Vam fugir d’allà saltant la gran tanca que separa Melilla del Marroc. Però la meva mare va rebre un tret al pit. El pare i jo la vam portar ràpidament a l’hospital de Melilla. Al cap d’un temps, ja curada, el pare va trobar feina de mecànic i, amb alguns diners, vam poder arribar a Lleida, on ara treballen els dos i on jo puc anar al col·legi cada dia sense por. Va ser molt dramàtica la fugida del Marroc, perquè allà també s’hi va quedar família”. Quan va acabar d’explicar-ho, la nena va plorar i la professora va dir: “No hi ha dret!”

Sara Romero Revuelta. 6è. Col·legi Episcopal

No hi ha dret

Quan ens va explicar com havia arribat a la ciutat no ens ho podíem creure. La seva sí que era una aventura! Mai no ens hauríem imaginat que seria tan i tan difícil poder fugir d’un país sense pau, deixant endarrere el que havia estat la seva vida fins fa molt poc temps. El seu relat posava la pell de gallina. El silenci que regnava a l’aula només es va trencar quan, des del fons, es va sentir ben fort: “No hi ha dret!” Aleshores tots els nens i nenes de la classe es van aixecar i van dir amb un únic crit: “NO HI HA DRET!!!”

La mestra va dir: ja ho sé, teniu tota la raó. A gran escala sembla que no podem fer-hi res, però posant el nostre granet de sorra entre tots i totes ho podem canviar.Una nena va dir: “Ja ho sé, el podem ajudar amb tot allò que necessiti, d’aquesta manera l’ajudarem que es pugui sentir millor al nostre costat, a la nostra escola i a la nostra ciutat.” “Sí!”, va dir la resta, “així ho farem!”. Un nen va dir: “Em sembla una idea genial! A més a més de tot això, el meu pare és governador i si tots hi esteu d’acord, i sobretot tu que ets el protagonista, li puc explicar la teva història i potser hi pot fer alguna cosa.” Al dia següent, a l’arribar a l’aula, el nen estava molt content, perquè el seu pare va parlar amb els països que estaven en conflicte explicant-los el testimoni d’aquell nen que era la història de molts nens i nenes que havien fugit de la guerra igual que ell.Finalment, els països enfrontats es van declarar en pau i tots els nens i nenes van poder tornar al seu país amb la seva família, amics i amigues i reprendre les seves vides.De tota aquesta història, va aprendre que amb el granet de sorra de cadascú tornarien a construir la ciutat que ja havia estat.

Escola La Creu del Batlle

Fugir d’un país

Mai no ens hauríem imaginat que seria tan i tan difícil poder fugir d’un país sense pau, deixant endarrere el que havia estat la seva vida fins fa molt poc temps.El seu relat posava la pell de gallina. El silenci que regnava a l’aula només es va trencar quan, des del fons, es va sentir ben fort: “No hi ha dret!”

I així era, no era just que algú hagués de viure la situació i a sobre, en arribar al nou país, tot fos tan difícil. La Clara i la seva família havien fugit de la guerra caminant durant molts dies per carreteres, sense menjar, passant fred i sense res més que l’esperança de poder tenir una vida tranquil·la. La por de no poder resistir o de patir qualsevol atac els va acompanyar tot el camí.Explicar-ho potser l’havia alliberat una mica, però com la podríem ajudar a recuperar el somriure, a viure sense temor i rancor? Acollint-la i estimant-la, segur.

Núria Luque Baena. 5è. Col·legi Episcopal

El viatge

El seu relat posava la pell de gallina. El silenci que regnava a l’aula només es va trencar quan, des del fons, es va sentir ben fort: “No hi ha dret!” 

Va ser un viatge llarg, amb perills i reptes. Moltes nits sense dormir amb pors i angoixes. Moltes hores sense menjar, mals d’estómac, deshidratada i amb grans marejos.Una barca petita, vella i rovellada. Gent i més gent, tots asseguts uns damunt dels altres.“No hi ha dret!” Una nena tan petita no es mereix separar-se de la família, no es mereix passar pors, no es mereix viure aquesta vivència.Un cop a terra les coses no van ser fàcils: casa, aliments, roba i un nou idioma.Per sort, el temps ha passat i ha ajudat a oblidar. Tot i així, “no hi ha dret!”.

Clàudia Viladrich Cirés. 5è. Col·legi Episcopal