El Tribunal Constitucional cava la fossa de la Constitució

Estem massa acostumats als estirabots que sorgeixen dels òrgans que haurien de garantir la preeminència de la sobirania popular i que en teoria constitueixen l’arquitectura del règim democràtic espanyol. Aquesta darrera setmana hem assistit a l’espectacle de l’entrada en escena d’un Tribunal Constitucional absolutament bel·ligerant i partidista. No és pas la primera vegada: ja ho vam veure l’any 2010 amb la sentència sobre l’Estatut de Catalunya i els anys 2015-2017 amb la seva actuació en el procés d’independència català.

No només això. El dia a dia del Tribunal Constitucional ha suposat una progressiva dimissió del seu paper com a vigilant de l’ordre constitucional i garant dels drets dels ciutadans i ciutadanes, per anar-se convertint en un grup de persones que només es preocupaven de preservar la ideologia o els interessos dels partits que els havien proposat com a magistrats. En aquest escenari es va situar la iniciativa parlamentària de modificació del Codi Penal per suprimir el delicte de sedició, que es va presentar el dia 11 de novembre d’enguany.

El dia 24 de novembre el Ple del Congrés dels Diputats la va acceptar a tràmit i la mesa va disposar que es tramités per la via d’urgència. Totes les esmenes a la totalitat van ser rebutjades pel Ple, per majoria, el dia 1 de desembre. Fins al 9 de desembre hi va haver termini per presentar esmenes particulars a l’articulat de la llei.

És en aquest punt concret que se centra la discussió que hem viscut aquests darrers deu dies i en la qual ha tingut un paper rellevant, i ben galdós, per cert, el Tribunal Constitucional. Es van presentar 83 esmenes a l’articulat. Algunes s’oposaven a determinats articles de la proposició de llei o proposaven correccions en relació amb la derogació del delicte de sedició.

Però moltes altres no hi tenien res a veure sinó que aprofitaven el tràmit per introduir altres modificacions diferents al Codi Penal (per exemple, la del delicte de malversació) o per modificar altres lleis diferents.I ara hem arribat al punt central de l’episodi. Les esmenes núm. 61 i 62, totes dues dels grups parlamentaris del PSOE i d’Unides Podem, proposaven modificar la Llei orgànica del Poder Judicial i la Llei orgànica del Tribunal Constitucional.

La primera introduïa una regulació estricta del procediment de nomenament dels candidats a membres del Tribunal Constitucional que li correspon designar al Consejo General del Poder Judicial. Efectivament, el Consejo ha de proposar dos magistrats del Tribunal cada nou anys i, com que darrerament no ho ha fet, els dos darrers designats a proposta seva tenen el mandat caducat. L’esmena 61 obligava el Consejo a fer-ho en terminis peremptoris i modificava la majoria necessària per fer-ho per tal d’impedir que algun dels grups del Consejo pogués bloquejar l’elecció, tal com ha passat darrerament.La segona esmena, la 62, modificava alguns aspectes del funcionament del Tribunal Constitucional, que anaven en la mateixa línia de l’anterior.

Una certa interpretació de la Constitució obligava que els dos candidats proposats pel Consejo i els dos proposats pel Govern espanyol haguessin de ser designats alhora. Com que el Consejo no nomenava els seus, impedia que els del Govern prenguessin possessió. L’esmena independitzava el nomenament dels dos grups i permetia que els designats per qualsevol de les dues institucions prenguessin possessió si l’altra encara no ho havia fet.

Per altra banda, també eliminava un requisit més o menys simbòlic que la llei havia atribuït al Tribunal Constitucional: el de la verificació dels requisits dels candidats proposats, que podia permetre que els magistrats cessants impedissin la seva substitució, fent ús d’aquesta facultat.Les dues esmenes van ser aprovades pel Congrés el dia 15 de desembre. De fet, es van convertir en la disposició final primera i en l’apartat quart de la segona, de la futura llei. El dia 22 de desembre estava prevista la seva aprovació pel Senat.

En cas d’haver-ho estat, tal com estava formulada, dos magistrats conservadors del Tribunal Constitucional haurien cessat i haurien estat substituïts pels dos candidats proposats pel Govern.Aquí és on es va interferir, escandalosament, el Tribunal Constitucional. Efectivament, aquest Tribunal hauria pogut declarar inconstitucional la llei un cop hagués estat aprovada. Se l’hauria pogut criticar des d’un punt de vista jurídic, però no pel procediment emprat.

Però és que el Tribunal no ha fet això: el Partit Popular no ha presentat recurs d’inconstitucionalitat contra la llei; ha presentat un recurs d’empara constitucional adduint que es violaven els drets fonamentals dels seus diputats amb la forma en què s’havien introduït aquelles esmenes. Reconec que a mi no m’agrada aquest sistema accelerat que limita molt el temps de maduració i discussió del text de la llei. Però d’aquí a apreciar una vulneració dels drets dels diputats hi ha un abisme.

L’abisme que ha traspassat la majoria conservadora del Tribunal Constitucional dins de la qual hi figuren dos magistrats que cessaven i perdien el seu sou i càrrec si no s’aturava la llei. És una perversió del sistema i un greu atemptat contra el sistema democràtic espanyol.