‘Alcarràs’, una pel·lícula profigurativa

“Si el Sol fos jornaler, no matinaria tant.” Alcarràs és una pel·lícula deliciosa (com la fruita del Baix Segrià-Baix Segre), amb un guió excel·lent: entranyable, intel·ligent, reivindicatiu.. i profiguratiu.Per què “profiguratiu”? Perquè reflecteix i ens fa reflexionar sobre la sostenibilitat humana, i ho fa des d’una perspectiva de la interdependència entre generacions.És una perspectiva “glocal”, d’allò local a allò global: d’una problemàtica propera i comunitària emmarcada en una situació planetària (de la Mare Terra). Tot mantenint un pols amb la realitat contumaç per fer cert allò de “pensa globalment, actua localment”.

Hem de tenir cura de les nostres actuacions individuals, comunitàries i socials.És una història que atrapa perquè sense defugir de mostrar una tensió constant, la va fent passar com un conte sobre la vida quotidiana que transcorre inadvertidament.. que transcorre entre jocs infantils, cançons, balls de festa i el treball diari. Una quotidianitat que ajuda a afrontar les petites i grans celebracions, festives i culinàries, i manifestacions reivindicatives.

les lluites, les tristeses i les alegries de la vida.I ho fa magistralment, creant i recreant espais intergeneracionals. Les diverses generacions tenen els seus espais propis, però també es mostren els espais interconnectats.Les nenes i els nens juguen i canten, en els seus jocs juguen a ser les persones que són i les que podran ser. Les adolescents i els joves en la transició de les contradiccions i els impulsos de solidaritat, emulació i reivindicació.

Els adults ofegats per les dificultats diàries, però també lluitant amb delit (plaer i dolor) per la terra de present, necessitant el passat però enfocant el futur. La gent gran amb la tranquil·litat que dona un curs de vida d’experiències viscudes que facilita un present actiu i engrescador, amb la saviesa de l’experiència que dona la vida (ageing/saging).La magistralitat de la pel·lícula rau a articular molt bé, de manera “natural” (social), aquests espais particulars, reservats per les generacions, entremig dels espais intergeneracionals: les nenes i nens interactuen amb els germans i germanes (i cosins/es, tiets i tietes), amb els adults i amb els padrins. Aprenen cançons, juguen a ser adults i donen frescor i distanciament davant els problemes que van sorgint.

Els adolescents i adults “juguen” un “tour de force” en l’aprenentatge de la vida que “va de debò”. Els padrins ajuden els adults en aquesta vida centralitzada en la subsistència, però també donant respirs alternatius. I el món de les cures intergeneracionals: tots i totes tenen cura dels altres sempre, en tot moment.

però deixant aire suficient entre cada generació.La profiguració (Molina-Luque, 2021 i 2022) identifica i promociona tot això, la interdependència i la cura intergeneracional. En definitiva, promou un nou contracte social entre generacions i el reconeixement d’una educació amb el concurs de totes les edats. Està basada en la comunicació i en el diàleg, en la interacció social i la interdependència humana.

Descobrim la necessitat de l’Altre, de la convivència, de l’altruisme i de la solidaritat, de la profiguració: les relacions intergeneracionals enriqueixen la saviesa necessària per aprendre l’art de viure entre nens/es, joves, adults i gent gran.. i superar l’edatisme, la discriminació per raons d’edat (tant en relació amb la gent gran com amb els joves). La profiguració adverteix sobre la suposada ruptura entre generacions i ajuda a evitar-la o superar-la, tot tenint en compte les generacions presents i les generacions futures.“Si el Sol fos jornaler, no matinaria tant”, és la cançó que canta la neta i que albira una reivindicació de justícia social, però ancorada com a metàfora que necessita de la Natura per substanciar-se.

La sostenibilitat humana necessita un desenvolupament sostenible, davant del canvi climàtic.. però, cal enfrontar les plaques solars amb els préssecs?