Sobre el seny

Com ja havia escrit en un article anterior, per al professor Ferrater Mora, “per una banda, el seny és la prudència, potser en el sentit ampli i una mica vague que els romans donaven a aquesta paraula, és a dir, no sols la moderació, sinó també la previsió del que pot succeir entre diverses possibilitats”.

Un seny que demana serenitat i enteniment. Sense serenitat no és possible conèixer la persona ni que es conegui a ella mateixa; una persona és entenimentada perquè ha fet l’esforç per a conèixer-se i per arribar a tenir un punt de contenció. L’enteniment exigeix un domini continu de si mateix i una lucidesa que aspira a la claredat i a la transparència.

La persona assenyada és aquella que té un bon tremp, és a dir, la persona que contempla les coses i la condició humana amb visió serena. Però aquesta serenitat que acompanya el seny no ha de ser ni altivesa ni indiferència. El seny serè i animós és el contrari tant de l’altiu desdeny com del conservadorisme estèril. A més, la serenitat i el seny defugen la precipitació, perquè saben que només amb lentitud i fermesa les coses podran ser modificades.

Tenir seny, per tant, no és possible sense prudència, sense enteniment, sense circumspecció i sense discreció.Ara bé, no s’ha de confondre el seny amb allò que hom titlla de sentit comú, un artefacte intel·lectual que s’empra a tort i a dret. El “sentit comú”, segons el professor Ferrater Mora, és un constructe que al·ludeix a la possessió d’una tendència irreprimible al rebaixament i a la vulgarització, a l’eliminació de l’ideal, a la supressió de l’esperit. La persona amb sentit comú és incapaç d’enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari, és aquell individu que passa per davant de les coses sense veure res més que l’aparença.El seny es construeix, de fet, amb el resultat de les experiències personals i de les provinents de l’entorn que poden ser individualment reviscudes.

Per tant, cal associar el seny amb la possessió d’experiències, unes experiències que si no tenen la voluntat de transformar i elaborar les formes de vida pròpies del moment històric poden desembocar en quelcom tan perillós com l’orgia romàntica o el desenfrenament, en definitiva, en una vida sense finalitat ni objecte. Però em sembla que el català no és romàntic, no només perquè la immersió en l’experiència és sempre limitada per la mesura, sinó també perquè les experiències són només un primer pas per tal d’assolir el seny, el qual és evidentment antipurità i antiromàntic.Però el català estàndard tampoc sap conrear gaire la subtilesa. Si algú en té, cal atribuir-ho a una reacció compensadora contra els principis que dominen en general la vida catalana.

Als catalans ens agradaria arribar a una integració de posicionaments, que comportés alhora l’oposició tant a l’experiència cega com a la raó pura. Per a això caldria ser audaç, i tampoc no és quelcom de què anem sobrats per aquests verals.Els catalans, i malgrat el seny, podem ser també uns personatges utòpics, perquè no comprenem la utopia com un ideal fantàstic i no realista, sinó com allò que arrela en la més pregona de les realitats: en la realitat de la il·lusió humana per quelcom que potser no podrem assolir mai, però que no deixarem mai d’enyorar.Al seny se li ha donat molt recorregut i s’ha volgut emprar molt en entorns no catalans com si fos l’atribut nostre més important, però jo no ho considero així. És una de les formes de la vida catalana, però no em sembla ni la més important ni la més decisiva. Algunes apel·lacions reiterades i interessades al seny i al sentit comú tot just amaguen la demanda de la rebaixa, de la renúncia, de la inoperància, de la covardia, del “no t’emboliquis, nen”.

Tinguem, certament, seny, però tinguem alhora continuïtat, mesura i ironia. El seny tot sol és un terròs de sucre que es desfà, cal que incidim en formes de vida més consistents, més definitòries i més fermes.