Fallece Mary Bometón, una de las voces más emblemáticas de la radio local de Lleida

La locutora leridana Mary Bometón falleció ayer a los 76 años. Desde su incorporación como locutora en Ràdio Popular de Lleida (ahora cadena COPE) en 1963, con tan solo 17 años, Bometón se convirtió en una de las voces más emblemáticas de las ondas leridanas durante tres décadas, asumiendo la dirección y la realización de programas musicales, informativos, culturales y sociales. Entre 1993 y 1994, se encargó de la desconexión local en Lleida del programa Días de radio de antena 3; y posteriormente se incorporó a Onda Cero Lleida como promotora y realizadora de tres programas emblemáticos como Gent Gran; el magazín local Lleida Viva; y Dones d’avui, por el que fue reconocida por el Institut Català de les Dones con el Premi Carmen Kutz.

Mujer comprometida, Bometón colaboró con distintas iniciativas solidarias promovidas por asociaciones y colectivos vinculados a la salud de las personas. Fue responsable de comunicación y relaciones externas de la Fundació Adesma, Associació Demència Senil i Malaltia d’Alzheimer y de Associació Contra el Càncer desde sus inicios, entidad con la que colaboró desde sus inicios. En el ámbito social colaboró en actos de prácticamente todas las entidades de Lleida y participó en obras de teatro del grupo TOAR.

La Mary Bometón, la veu que puja al cel Anna Maria Martí Filòloga i periodista M’acaben de dir que la Mary Bometón i la seva veu s’han apagat i m’he posat a escriure. No érem amigues. No presumiré de cap intensa relació perquè no la teníem. Senzillament, la Mary era una senyorassa de la ràdio de Lleida amb qui vaig coincidir l’any 1989 a COPE Lleida. Ella s’alçava, per elegància, damunt d’una noieta que venia de la Segarra i em mirava, superembarassada que estava ella, amb aquella dolçor de la persona que saps del cert que mai no et farà mal. Ella, no. La Mary era la veu de Lleida i ho serà sempre, perquè les veus són eternes. En cada ocasió que hi coincidies tenia unes paraules boniques per dir, una frase amb aquell punt de retranca que et feia somriure i, al final, una frase conclusiva i directa que et feia sentir que formaves part de la seva vida. Una vida que em va portar a casar-me “amb un amic del meu Juanjo” i amb això, la Mary, ja havia teixit amb nosaltres un llaç de vida subtil, per sempre. Fa un parell d’anys, gràcies al Carles Castelló i al Dia de la Ràdio, vam poder fer una tertúlia de veus de la vella ràdio amb ella, la gran Mary, la Gina Raymat i la Natàlia Trias. En aquella tertúlia, jo tornava a la ràdio després de potser 20 anys i tot estava en ordre. Fèiem una suma de veus de dones de ràdio que s’anaven articulant al voltant de la VEU de la directora de l’orquestra de les veus. Aquell dia, vaig recordar i reviure la ràdio de tants anys de la meva vida. Però per damunt de tot, vaig sentir el pessic de torna a sentir la veu de la Mary contundent, aromàtica, emmelada, treballada pel temps i pels bons hàbits, amb el toc nasal, amb el vellut dels inicis de frase i amb aquells finals que tenien una petita nota ascendent, sempre. Melodia. Tu ja ets al cel, Mary, perquè hi creies i te’l mereixes. El món ha perdut una veu que tampoc va reconèixer com mereixies i els àngels han guanyat una presentadora per a l’eternitat. Un àngel més, xerraire com cap altre. Jo estic trista i enfadada, Mary, perquè aquesta carta l’havia d’haver fet perquè tu la poguessis llegir. T’ho dec. T’ho devem. Reposa en pau, Mary.