Sobre la individualitat

Un dels principis i dels guanys de la Revolució Francesa fou la individualització dels ciutadans, als quals es reconeixien els mateixos drets, perquè, tal com consta a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aprovada el 26 d’agost del 1789, al seu article primer: “Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets. Les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.”

S’eliminava així la referència dels ciutadans a un senyor, a un gremi, a una confraria, a una estirp o a una classe. Cadascú era titular de drets, i aquests no es basaven en cap col·lectiu de pertinença. La individualitat, la singularitat de cada persona, era establerta per la Declaració, que feia eco als ideals revolucionaris. Aquesta conquesta popular de la burgesia sublevada contra l’Antic Règim, les seves institucions, la seva organització, els seus principis i el seu comportament van haver de ser defensats llavors amb les armes, i cal que siguin defensats cada dia.I cal perquè tornen les velles aspiracions, les velles proclames, a considerar que els individus formen part indestriable de col·lectius en virtut de la seva religió, creences, orientació o origen ètnic, entre altres. I que aquest individu forma part d’un determinat col·lectiu i que no es pot desviar de les decisions que els seus líders adopten, encara que siguin contràries als drets i llibertats consagrats per les lleis i normes que ens hem donat (o que ens hauríem de poder donar). La llibertat és una conquesta de cada dia, i el respecte de la individualitat, també.

Ara bé, aquest reconeixement revolucionari de la individualitat també pot tenir un efecte contrari al que fins ara hem esmentat, i és la tendència a l’individualisme, la tendència que cada persona es consideri com una espècie d’illa, amb contacte, o sense, amb el conjunt dels éssers humans que integren una comunitat.L’individualisme pot ser factor de progrés si hom posa a disposició les seves capacitats per bastir una societat de persones lliures, però també pot derivar en una font de problemes de convivència quan hom considera que els seus drets –i l’exercici inherent– és superior al dels altres i que de cap manera no pot ser limitat. Quan algú es comporta com si fos rizomes sense arrels, sense les arrels que et dona la identitat comuna, la identitat comunitària, la conflictivitat està servida.Tot fa pensar que la tendència a l’individualisme és creixent en les nostres societats, perquè s’ha perdut la noció de bé comú o perquè hom pensa que l’infern són els altres, en un pensament erròniament atribuït a Sartre, si més no amb la rotunditat que l’expressió comporta. Ara, sí que es pot donar una certa negació de l’alteritat, que l’altre també pugui gaudir dels seus drets.

D’altra banda, aquest individualisme té múltiples manifestacions que normalment van lligades amb un cert grau d’hedonisme i d’egoisme. Quan hom es creu centre i rei, no pot acceptar fàcilment que es pugui posar límits a la seva manera d’entendre les coses, i fa que qualsevol límit que es vulgui imposar li sembli una coacció insuportable.No és fàcil compaginar aquestes actituds individualistes amb la necessitat de viure junts en societats complexes, amb persones que tenen pensaments i objectius a vegades dispars, en què la capacitat d’empatia acostuma a ser baixa i l’encastellament personal està a l’ordre del dia.

L’home com a centre de la Creació, que és una conquesta renaixentista, no vol dir que cada home, que cada persona, sigui el centre de l’univers. És la persona humana, com a espècie, la que està al centre, però no cadascú de nosaltres, entre altres coses, perquè no cabríem dins de la circumferència que Leonardo da Vinci va dibuixar per donar força i visibilitat al concepte.Si cadascú porta un reietó al seu cos, com ho farem per viure en societat? La individualitat no ha de tenir límits? I, si n’ha de tenir, quins són i qui els posa? ¿Els catalans som cada cop més individualistes? Seguim.